dimecres, març 25, 2015

La millor Falla de 2015

La millor Falla de 2015 no ha estat "Pantomima", de Pere Baenas per la Falla del Pilar. No. Disculpeu-me. Vos he enganyat. He jugat amb vosaltres a les xarxes socials. He captat la vostra atenció amb la bella imatge del primer premi de Secció Especial i alguns heu caigut en la trampa. Disculpeu-me, però així entendreu millor el que a continuació vos vull explicar.


Realment, la millor Falla de 2015 ha estat "Ekklesia" de Miguel Arraiz i David Moreno per Nou Campanar. Sí, heu llegit bé, la millor Falla. Ara és quan teniu dues opcions: la primera i més senzilla és pensar i expressar que he perdut el nord i que no tinc ni puta idea de Falles (que tot és possible) i la segona i més complicada és continuar llegint i analitzar els motius de la meua bogeria temporal. Per quina aneu a optar? 

"Ekklesia" és un engany, una mentida, un joc de comunicació, una manipulació si voleu. I tots hem caigut en la trampa. Absolutament tots, des del primer detractor més cerril que no té més argument que el típic "això no és una Falla" fins al hipster nouvingut que rebutja i odia les Falles durant tot l'any i ara s'ha pujat al carro de manera oportunista.


Tot el procés de l'obra d'Arraiz i Moreno manca de credibilitat des del seu punt de partida. No és creïble que el model Nou Campanar basat en la grandiloqüència, en la megalomania dels seus fundadors i en la desmesura més absoluta ara es presente com un model d'innovació i experimentació. No és creïble.

Apostar per un model de Falla alternatiu quan els diners desapareixen és enviar un missatge distorsionat al món faller i a la societat en general. I això no només ha fet mal a "Ekklesia", sinò també en fa a altres comissions que duen molts anys apostant per Falles alternatives i que de veres es creuen allò que planten, no com la majoria dels membres de Pediatra Jorge Comin-Serra Calderona la implicació dels quals ha brillat per la seua quasi total absència en molts moments de l'exercici.


Cert que "Ekklesia" ha donat visibilitat a eixes altres Falles pel fet de plantar-se en Secció Especial. Però no ho oblidem, este projecte és el fruit del camí d'anys i anys recorregut per altres, lluitat i conquerit centímetre a centímetre. El públic poc procliu a la festa fallera que s'ha apropat a Nou Campanar enguany peca d'aproximar-se d'una manera superficial sense aprofondir en tot el treball realitzat durant anys. 

No amics 'modernets', "Ekklesia" no és el principi, ni tan se vol el final, és un pas en el llarg camí per demostrar que les Falles no són tan monolítiques com durant anys les heu pintades. Em pregunte si realment voleu sumar-vos a les Falles lluitant o només voleu quedar-vos en el passeig de 10 minutets sobre el mosaic de Nolla llegint piulades. Espere que els meus dubtes i els de molts es dissipen amb la implicació prolongada i no oportunista i fugaç.


Més enllà del fals i pobre debat "és o no és Falla" el plantejament d' "Ekklesia" conté una forta càrrega satírica i crítica. El contingut i la temàtica de Nou Campanar sumats a una comunicació perfectament mesurada i un moment social de convulsió i incertidumbre fan que el projecte transpire autèntica essència fallera. Fins i tot la malaurada caiguda podria servir de metàfora complementària d'una societat que es desmorona pas a pas. Això és inqüestionable.

Llàstima que un treball tan estudiat, tan calculat i tan ben planificat no haja contat des del seu inici amb la veracitat que se li pressuposa a una Falla. O igual no és tanta llàstima. Igual és el que Arraiz i Moreno es plantejaren inicialment, enganyar-nos a tots i que prenguérem part en el seu joc. Si és així, "Ekklesia" involuntàriament ha complit l'objectiu dels seus creadors. "Ekklesia" ha resultat un pur engany.


dimecres, gener 14, 2015

Posar en valor el ninot

El ninot està fet per a cremar-se. El seu fi és el foc i tot el procés de realització està pensat per acabar en el foc. Estructures, materials, pintures,... tot en ell està dirigit a transformar-se en cendra i fum. El ninot és efímer, no està concebut per resistir el pas del temps. 


Recorde en visitar el casal d'Exposició-M. Mascó retrobar-me amb una peça "indultada" de la Falla infantil 2007 de Joan S. Blanch. La recorde amb molta pena amagada en una mena d'armari, groguenca per la degradació dels vernissos i la mala conservació durant anys i anys. La recorde amb molta pena perquè eixa figura va ser una de les que més em van impactar i agradar al Març d'aquell 2007. Eixe ninot no es mereixia eixe final.

Eixe és el primer record que vaig tindre només entrar a l'Institut Universitari de Restauració del Patrimoni de la UPV. Un record trist reforçat a mesura que observava com els membres de l'entitat tractaven amb cura i delicadesa els ninots d'Agulleiro i Mollá. 


A cada operació de restauració el meu cor encollia de llàstima per aquella maltractada esculptura de Blanch mentre les que tenia davant dels meus ulls rebien el millor dels tractaments possibles per lluir a l'altura del seu valor.

Això, valor. Posar en valor el treball dels artistes fallers és el que estaven fent els professionals de l'Institut Universitari. Atorgar la importància que mereixien aquelles peces. La importància que merieixen esculptures que formen part d'una de les expressions més úniques i genuïnes de la cultura popular valenciana, les Falles.


I és que això és el que necessita el ninot i per extensió la Falla: ser posats en valor. Aquesta tasca no correspon només a les institucions, que també. Aquesta tasca comença per la base. Comença pel seu creador. 

L'artista faller ha de posar en valor el seu treball, la seua obra. L'artista faller ha de tractar els ninots com a esculptures en majúscules i fer-les respectar a tots els nivells, des de la seua creació passant per la plantà i finalitzant en el possible indult i posterior conservació.


No és de rebut que ninots en un estat de conservació pèssim es vulguen reparar amb dos pinzellades sobre un clivell o amb més capes de pintures per tapar possibles imperfeccions. No podem tractar l'art faller qual Ecce Homo al poble de Borja. No. La Falla i el ninot mereixen estudis i processos rigorosos de restauració com els que estan rebent les peces a la Ciutat Politècnica de la Innovació i al Museu del Gremi.

Tampoc és de rebut que la institució gremial haja mantingut fins al moment la seua mostra museística de la manera que ho ha fet. En paraules dels professionals de l'IRP (i de molts que ho denuncien des de fa temps) el Museu del Gremi no mereix tal denominació ja que no deixa de ser un magatzem de ninots pur i dur, sense més. Afortunadament alguna cosa està canviant.


En lloc de perdre'ns en debats estèrils sobre intrusisme, en lloc d'ocupar el temps en queixes eternes i en lloc de dividir i clavar-se ganivetades per les esquenes, en lloc de tot això, el col.lectiu d'artistes fallers hauria de reflexionar sobre la importància de la seua obra a tots els nivells. Només d'eixa manera, començant pel principi i amb la bona voluntat de tots els actors implicats podrem posar en valor el ninot, podrem posar en valor la Falla.

--
Foto 5: Institut Universitari de Restauració del Patrimoni http://www.irp.webs.upv.es/

dijous, setembre 25, 2014

Una Festa per al Món

Ja s'han presentat. Ja coneixem els projectes 2015 de la Federació de Falles de Secció Especial. Maquetes, esbossos, ninots... després d'observar-los, fotografiar-los, analitzar-los... el més absolut silenci. Fins i tot, alguna comissió s'acomiadava a Twitter fins Març després de finalitzar "Una Festa per a Tots"


Més enllà d'exposar punts febles i forts (els menys) de la nova edició, més enllà de remarcar la ínfinitament millorable comunicació, més enllà de conclusions precipitades sobre visitants a Nuevo Centro sense dades en mà... més enllà de tot, hi ha una pregunta en l'aire... I ara què? Ja està tot fet?

Hi ha vida després de la "Festa per a tots"? Què s'ha fet durant estos anys en posar punt i final? La més poderosa federació de Falles mai ha dut a terme accions promocionals fora de l'acte en sí. Només en alguna edició es va plantejar la idea d'una edició física itinerant, proposta llançada per Juan Armiñana. Mai es va dur a terme.


La Federació de Secció Especial compta amb les armes més potents: les maquetes, esbossos i projectes més visitats i amb major projecció de la festa fallera. Però no saben (o no han pensat com) difondre ni promocionar-los més enllà de les vies clàssiques locals. Almenys encara no ho han demostrat.

S'han plantejat les comissions membres fer una comunicació digital en mitjans de repercussió internacional a l'estil de This is Colossal o Bored Panda? La resposta sembla negativa, desafortunadament.


Webs com les mencionades tenen un impacte enorme i catapulten als protagonistes de les entrades a una increïble ressonància gràcies a audiències que superen els milions de visitants únics. I alguna Falla ja ha explorat eixe camí en diferents exercicis. Sí, la Falla Castielfabib

Ara bé, per aconseguir que una publicació digital d'eixa entitat et publique cal cuidar el material audiovisual que produeixes i, a continuació, envies. Ahí la Federació de Falles de Secció Especial té molta faena a fer. 


S'ha plantejat realitzar un reportatge fotogràfic en condicions de maquetes i projectes? No dic a Nuevo Centro, on la contaminació visual és màxima, sinò en estudis fotogràfics acondicionats. S'ha plantejat realitzar productes audiovisuals com timelapses o stopmotions del procés de realització de les miniatures a escala? Sembla que el producte Falla no es mima audiovisualment parlant ni molt menys, llevat d'alguna excepció en video en anys passats que no va eixir del circuit faller habitual.

El potencial promocional d'aquestes accions seria descomunal, ja no només per a la pròpia Federació, sinò per als artistes i per a la festa de les Falles. Públics ben distints del turista faller habitual descobririen les genialitats dels professionals de l'art faller i, per què no, es plantejarien visitar la ciutat durant la setmana fallera.

Hi ha tot un camí a recórrer per part de la Federació de Falles de Secció Especial pel que fa a promoció digital internacional. S'atrevirà l'entitat a iniciar-lo? 





dijous, maig 29, 2014

Un any en construcció

Des d'aquell migdia a Benimaclet sabíem que es presentava un any ple d'il.lusions i també ple de reptes. Mentre Toni ens mostrava a Sebas i a mí la seua idea, tot un torrent de pensaments plenaren el meu cap. Molts d'ells s'han complit, altres no, però una cosa està clara, l'experiència ha estat inoblidable.


La Falla Na Jordana 2014 seria un referent. No podia ser menys venint d'Ortifus. Tindria els elements que caracteritzen l'obra fallera del dibuixant valencià. Marcaria una fita a l'imaginari col.lectiu i connectaria amb la societat del moment. L'artista ho tenia clar. Enguany tocava cremar bancs.

Moltes coses havien canviat des de l'última Falla de Toni. Des de "Mutacions" havia passat més d'una dècada, dels "Llits", exactament dues. Ell era conscient que no es podia afrontar el projecte des del mateix prisma. I ho va deixar clar. La proposta no s'hauria de conèixer fins al final o perdria la seua gràcia.


I així es va dissenyar tota la comunicació, jugant a amagar, jugant a despistar al personal. Era necessari si es volia mantindre la idea de "Tirant lo Banc" fresca fins al moment clau, fins a l'eixida a la Plaça del Portal Nou. Tasca compicada on les hi haja. Caldria coordinar comissió i taller per mantindre el secret.

La primera data important era, sense cap dubte, la Festa per a Tots. Setmanes abans dinant amb Pere Borrego, José Latorre, Toni i Sebas es va decidir que caldria ocultar l'esbós d'alguna manera. I l'espurna va botar. Que millor que dir que la Falla estava "En construcció" amb obrers i bastides al voltant d'una gran cortina? I era cert. El projecte estava en plena construcció. 


Mentre Pere apostava per dur algo més al Veles e Vents, un servidor haguera deixat només la il.lustració de Toni. Finalment, un banc va aparèixer a l'edifici marítim. En un rètol posava "Espere el seu torn". Caldria esperar molt més per descobrir la Falla.

La idea del projecte "En construcció" obria una oportunitat per generar un debat molt interessant que, personalment, crec que fa temps calia plantejar: s'està perdent la màgia de les Falles ensenyant massa? Es fan esbossos tan perfectes que no deixen marge a la sorpresa? Les maquetes són eines de treball o productes finals que ho mostren tot? Hui en dia no es deixa marge a l'evolució del projecte.


S'ha demostrat que hui en dia era necessari generar eixe debat. Llàstima que alguns miraren el dit que apunta la Lluna, en lloc de mirar la pròpia Lluna...

Hipocresia en construcció

Les reaccions no es van fer esperar. Front a un corrent que va vore amb bons ulls la proposta, incondicionals jordaners i no tant, les crítiques arribaren com era d'esperar i estava assumit. El que no quadrà tant és el discurs hipòcrita que alguns van mantindre i mantenen.


La hipocresia no té límit. Hipocresia que es fa evident quan es critica gens constructivament el secret del projecte en global, descoberta inclosa, mentre en un atac de nostàlgia prehistòrica es critica també la publicació d'imatges dels ninots de l'exposició abans de la seua inauguració. 

Eixes crítiques, vingudes de determinats actors del món faller, sonen a vells ressentiments, a rancúnies no superades, a odis passats contra la comissió i a enveges per no haver sigut ideòlegs. Sonen més a tot allò que realment a qualsevol altra finalitat falsament pretesa.

La descoberta, d'utopia a realitat

Realment, en un primer moment no es volia tapar la Falla tal com mostrava "En construcció". Es va fantasejar en dur-ho a terme, però semblava més una utopia que una realitat factible. Almenys va ser així fins a la recta final. Circumstàncies i caramboles van capgirar-ho tot ja que la comissió necessitava una de les seues mogudes. 


Mai oblidaré el moment en què Pere va dir que sí, que la Falla es taparia, que arribaríem fins a les últimes conseqüències. El meu cor va bategar fort. Molt fort. La bogeria tirava endavant. Vaig pensar-ho, sí. Na Jordana és qui és per coses com estes, per fer possible allò impossible.

La Falla es cobriria, però no com a l'esbós primerenc. Es tancaria el perìmetre de Portal Nou amb cortines. Es taparien els bancs amb plàstics negres. I així va ser. Bo, almenys així es va intentar.

El fet de decidir dur endavant "La descoberta" a poc més d'un mes de la Plantà va fer que la improvisació acompanyara la posada en escena. La improvisació i la metereologia, és clar.


L'inici de Plantà va anar relativament bé. Les cortines aguantaven i els camions descarregaven la reproducció del Banc de València junt a altres bancs.

Malgrat que les torres metàl.liques dels cantons deixaven a descobert l'interior, els amants de les Falles entraren al joc i respectaren el secret no publicant imatges. Era un secret a veus que tots coneixien, però el respecte va imperar.

L'imprevisible oratge de Març va jugar una mala passada tirant a terra les febles cortines. La tensió era màxima al cau jordaner. Les cares de derrota i decepció majúscules. Però tot no estava perdut. En relativament poc de temps es va aconseguir salvar la idea i es tornà a cobrir la Plaça. Tot tornava a la normalitat. Tot no.


Hores després la versió digital de Las Provincias publicava la imatge del Banc Decadència en format panoràmic. Era de matinada. Es va cridar a la redacció per demanar per favor que col.laboraren i que mantingueren el secret a falta d'un dia per La Descoberta. La resposta va ser negativa apel.lant a que eren ordres de dalt

Pensàrem que el fet de ser a la versió digital li llevava importància i no impactaria tant. La sorpresa va ser quan al dia següent la versió en paper publicava a doble pàgina la imatge de la Falla. La ràbia es va apoderar de qui escriu estes línies. 

Després de permetre a una  de les seus periodistes entrar al taller, després de facilitar-li informació exclusiva, després de donar-li dades que ningú tenia, després d'enfrontar-se Toni a empleats del seu propi diari, Las Provincias no respectava el joc que la gent sí havia respectat. Miserables. Sí. Van ser uns miserables.


Afortunadament, La Descoberta va ser tot un èxit. L'assistència molt gran. La repercussió en premsa enorme. Les sensacions indescriptibles. Tota la tensió acumulada durant un any em va eixir en eixe moment. Una abraçada reconfortant que mai oblidaré va ajudar a recomposar-me. Les emocions van ser molt fortes al vore, per fi, Tirant lo Banc front a mi en tot el seu esplendor. Havia merescut la pena.

Tirant lo Banc

El camí no acabava amb La Descoberta. La Falla no estava plantada del tot i encara calia treballar de valent per posar en escena tota la creativitat i l'humor d'Ortifus. La dedicació de Toni va ser enorme. Estava en cada detall. Cuidava cada cartell. Supervisava on havia d'anar cada peça. La nit de la Plantà no va parar. 


El matí assolellat del 16 de Març presentava "Tirant lo Banc" al complet. Una Falla que malgrat les reiterades opinions distava molt en concepte dels llits. Front al suport merament estructural de Blanqueries '94, l'obra de 2014 aportava una forta crítica al cos central. La violència simbòlica de cremar l'edifici del Banc de València no tenia punt de comparació i així va ser reconegut pel nombrós públic.

Encara que es podien haver millorat certs aspectes, va ser una Falla que va connectar amb la gent. Una Falla amb sàtira. La Falla més crítica de la màxima categoria. La més enginyosa. La més divertida i també la més comentada. Això va ser la Falla Na Jordana 2014. 


Ni l'immerescut càstic en forma de segon premi d'Enginy i Gràcia, ni les corrents negatives, ni els atacs furibunds al projecte i a l'equip podran superar allò que va aconseguir Toni. 

Al final Tirant Lo Banc serà la Falla recordada, la que quedarà per a la història. I eixe és el màxim orgull d'haver estat tot un any treballant junt a Ortifus, el màxim orgull d'haver estat tot un any en construcció. 

dilluns, maig 19, 2014

Els extrems es toquen

Per una part de la societat valenciana, aquella que renega de les Falles, només existeixen dues comissions: Arrancapins i Na Jordana. Fins i tot hi ha puristes que descarten l'associació cultural del barri del Carme per allò de plantar a especial i rendir-se a interessos comercials, que això ho ha escoltat un servidor.


La ignorància és atrevidíssima. Descaradament atrevida. Afirmar que en més de 380 col.lectius només hi ha dos que són els bons, els únics que fan cultura, els únics que defensen el  valencià... és tan estúpid com que un asturià diga que tots els valencians som corruptes i votem al Partit Popular. Intentarem obrir ulls i ments.

Coneixeu allò de que els extrems es toquen? A les Falles es prou freqüent. Analitzant les característiques d'Arrancapins trobem una altra comissió molt similar i a la vegada molt distinta, un grup faller amb inifinitat de coincidències i diferències amb l'única Falla fora de concurs, es tracta de Càdis-Retor Femenia-Puerto Rico, la més coneguda com Noscarmientas.


Sembla paradoxal, però així és. Arrancapins i Noscarmientas tenen molt en comú: les dos aposten per la cultura dedicidament; la primera amb el seu cicle "Música entre amics" i la segona amb un grup teatral consolidat i experimentat. I sí, les dos ho fan en valencià. 

De més enllà de Ferran El Catòlic fins al cor de Russafa comparteixen la visió del centre de la festa. Les dues associacions culturals apostaren ja fa anys per fer-se ells la seua pròpia Falla. Els casals d'ambdues es plenen de pintura, fusta i grans dosis de sàtira que en Març s'encarreguen de plantar igual, sí, al tomb.


I direu: on estan els extrems? Furgant un poc en la procedència dels membres d'Arrancapins i Noscarmientas trobem elements diametralment oposats. Ningú se sorprendrà al llegir que la primera és cau habitual de l'esquerra i del nacionalisme valencià, encara que no sempre ha sigut així. 

La comissió de Russafa, per contra, compta amb un destacat membre de la dreta a les seues files. La figura visible i president de Noscarmientas, Jaume Bronchud, és l'actual president del PP de Mislata. Altra història és que, molt encertadament, mai en l'exercici del seu càrrec faller difícilment se li ha trobat fent ostentació ni declaració pública de la seua condició o ideologia.


M'atreviria a dir, i segur que algú es tirarà les mans al cap, que la comissió liderada per Bronchud és probablement més plural ideològicament que la històrica representant del progressisme faller. A la taula de Noscarmientas seu un ample ventall de sensibilitats, amb destacats militants de Compromís entre altres. Difícil encaixar la presència de simpatitzants de la dreta a la d'Arrancapins, sincerament.

Amb tot açò el que es demostra és la pluralitat de la festa de les Falles és una realitat més enllà de tòpics rancis provinents de sectors rancis de l'esquerra nacionalista, o no tant nacionalista. Viure ancorats en prejudicis i no voler descobrir que les Falles de hui en dia van més enllà del conservadurisme és una errada majúscula. A la transició ja es va cometre i hi ha alguns que volen tornar a caure en la mateixa. 

És moment d'obrir ulls i ments i apropar-se a la festa fallera del segle XXI, no la dels anys 70, que d'això ja han passat més de 40 anys.












divendres, maig 09, 2014

Fer-se gran

Tenim la sort de viure una de les millors èpoques si de Falles infantils parlem. D'això no hi ha dubte. Als últims any s'ha consolidat tota una generació que va nàixer artísticament parlant farà si fa no fa una dècada. L'eclosió d'artistes dedicats en exclusiva a les obres per als xiquets marca una fita en la història de les Falles.


Ara bé, el temps passa i nous valors ja estan apretant fort. La segona onada de creadors joves ja està posicionant-se. No vos estranye si d'ací a uns anys els que hui debuten ocupen els llocs d'honor de les més altes categories i, més important, reben l'admiració pels seus treballs infantils.

Els Iván Tortajada, Mario Pérez, Sergio Alcañiz o Vicent Torres, entre altres, representen una nova fornada d'artistes fallers sense complexos i amb unes ganes impressionants per obrir-se un espai en la creació de Falles infantils. Fins i tot, alguns d'ells ja col.laboren amb tallers d'especial o realitzen Falles grans signades per figures de primer nivell.


En un moment històric de cohabitació entre veterans i noves promeses que asseguren el futur de la Falla infantil caldria plantejar-se si passa el mateix a la Falla gran. Què passarà si tota l'estampida creativa del tres per tres no dóna el salt alliberador? Està condemnat el cadafal adult a l'ostracisme sense solució de renovació? Cal que els artistes consolidats de Falla infantil donen el bot a les Falles grans, pel bé de la festa.

Cert és que ja hi ha alguns camins recorreguts en este sentit, encara que tímids de moment. Els dissenys de José Gallego en Fogueres o fa anys les seues col.laboracions en Falles grans amb Sanchis, el debut de David Moreno amb Miguel Arraiz a Castielfabib, el treball de Javi Fernández a Peu de la Creu o la incursió de José Luís Platero amb Hondures demostren i exemplifiquen a la perfecció la necessitat d'eixe pas superior i els beneficis que es poden aportar a la Falla gran.


Plantejada aquesta idea a alguns dels millors creatius "infantils" et donen una sèrie d'arguments que els fan enrere a l'hora de donar el pas: la comoditat de les dimensions, la inversió en un obrador més gran o la Falla infantil com a fi i no com un mitjà són alguns dels raonaments esgrimits. Ara bé, per a tot açò hi ha solucions.

No és necessari que l'artista de Falla infantil se'n vaja a treballs de 10 o 15 metres, no. Hi ha professionals que oferirien grans obres en comissions de categories inferiors. Imagine un barri del Carme ple de Falles modestes en altura, però riques en originalitat. Només de pensar en una Falla de Sergio Amar a Portal de Valldigna-Salines o una d'Òscar Villada a la Plaça de la Santa Creu comence a bavejar de gust.


La sempre reiterativa qüestió d'un nou i més gran obrador també té solució. Es podrien estudiar fòrmules per compartir espais ja siga assumint despeses compartides o bé crear cooperatives d'artesans, com ja han existit en moltes ocasions.

Com es pot comprovar si hi ha voluntat, alternatives existeixen de sobra. Per tant, és imprescindible que es puge este graó  perquè l'estètica de les Falles grans no quede obsoleta ni s'estanque com ja està passant hui en dia. En la mà de tota una generació està assumir esta responsabilitat. 






dissabte, maig 03, 2014

Un transatlàntic navegant per l'Albufera

Llegia fa uns mesos una entrevista a Pedro Ruiz en la qual comentava que "TVE era un portaavions navegant al Retiro". Ràpidament vaig traslladar la reflexió a l'escena fallera. No va resultar gens difícil trobar comparació. I és que Junta Central Fallera no deixa de ser com un transatlàntic navegant per l'Albufera. 


Tot vaixell té un capità i en el cas del màxim organisme faller, Francisco Lledó exerceix com a tal. Millor dit, hauria d'exercir com a tal. Realment ni ho fa ni ho ha fet durant els anys que ha ocupat el càrrec de president de l'entitat.

El regidor popular (no deixa de ser això, un regidor polític nomenat a dit) ha demostrat durant el seu periode al capdavant de Junta Central Fallera que no té dots de lideratge ni carisma per estar on està. La seua gestió està marcada per la manca d'iniciativa i per la sensació de rumb perdut al front de la festa fallera.


Lledó no s'ha caracteritzat per llançar propostes de calat ni debats que dinamitzen el món faller. A les assemblees les mencions i peticions d'un nou congrés faller han sigut acallades des de la presidència en nombroses ocasions, per posar un exemple. De reformes sobre el model actual ja ni parlem.

Com a màxim dirigent de Montolivet, tampoc ha estat capaç de modernitzar els grossos i retrògrads pilars de la presó fallera. La històrica ineficiència i manca d'operativitat de Junta Central Fallera continuen vives sense que Lledó haja fet massa per modificar les més arcaiques estructures del centre administratiu faller. 


Malgrat les més que valorables aportacions dels fallers voluntaris, un col.lectiu de més de 100.000 persones no pot ser gestionat obrint només unes poques hores al dia amb uns funcionaris que es compten amb menys dits dels que tenen dos mans. Les propostes de professionalització de JCF han estat obviades per complet.

Un bon líder és aquell que marca el pas del seu equip. Aquell que intenta fer-lo avançar. No aquell que li posa entrebancs i l'adorm deixant-lo a la deriva. La impressió que deixa el regidor Lledó durant el seu mandat és precisament eixa, la de situar a la deriva Junta Central Fallera i per extensió al món faller.


Una mà de pintura pel 75 aniversari i fotos del passatge no és el que necessita un transatlàntic que navega per llacunes d'aigua dolça. Un vaixell de grans dimensions com este hauria de posar proa a nous horitzons amb decisió i seguretat reorganitzant i modernitzant el seu interior. Per aconseguir-ho seria imprescindible tindre un bon capità. Llàstima que Lledó no sàpiga dur el timó.