dissabte, d’abril 28, 2007

Agraït

Són les 11:45 del divendres 16/03/2007 en una gran empresa francesa. El pensament d'un valencianet ja fa dies que es va escapar d'alli.

A les 13:03 surt un tren carregat d'il.lusió cap a París. En un seient, el mateix valencianet aprofita les 3 hores llargues per fer un possible recorregut faller en la seua llibreta, on es barregen anotacions del projecte final de carrera i noms de falles. Preveient la intensitat dels esdeveniments a vindre i la impossibilitat de descansar xafa l'orelleta i intenta dormir una estona fins a l'arribada...

Una vegada a la Gare de Lyon de Paris, i amb el temps just per arribar a l'aeroport, una "navette" d'Air France li condueix, més o menys ràpid, al Charles de Gaulle... Durant tot el viatge no fa més que mirar l'hora i recordar-se de la mare que va parir els embusos de trànsit de la ciutat del Sena. L'avio eixirà sense ell i tot el somni i la il.lusio s'esfumaran.

"Afortunadament" l'avio es retarda una vegada a l'aeroport i ell aconsegueix arribar per prendre el bitllet. Les hostesses li comuniquen que du un retard de 2 hores i que caldrà esperar... Ara la preocupacio gira cap a l'enllaç que haurà de prendre en Madrid a València... si s'acumula molt de retard el pla establert s'anirà a fer la mà.

Les hores passen a la terminal. Cinc, sis, set, set i mitja... i l'avio que no arriba. Amb el mòbil en mà aquest valencià mobilitza (i mai millor dit) tots els recursos familiars possibles per trobar una solucio en cas de pèrdua de l'enllaç: anul.lar el vol, buscar un altre que arribe des de Madrid, trobar qualsevol mitjà de comunicacio entre la capital i el Cap i Casal... qualsevol possibilitat cal ser valorada extremadament ràpida ja que el temps apremia. Mentrestant, a l'aeroport, un grup de madrilenys li diuen que la companyia que ha agafat és molt impuntual... i que, per contra, l'altra amb la qual té contractat el vol des de Madrid no falla ni un segon. El valencianet comença a sentir un nerviosisme mai vist en ell. Però les seues ganes de gaudir de la Festa Major poden més i busca solucions a la velocitat de la llum: un xic madrileny té pensat anar a València eixa mateixa nit en cotxe... amb una gosadia impròpia li demana, per favor, que el duga a Falles, ja que el seu enllaç és pràcticament impossible de prendre'l. Una petita llum s'albira al final del tunel.

L'avio arriba a Paris, son les 20.00 i l'enllaç cal prendre'l a les 22.00. sembla doncs, que no hi haurà temps suficient. El patiment de la familia i una persona especial, impotents de no poder fer res, es fa patent al mòbil amb un fum de missatges de l'estil "ja has prés l'avio?", "quan eixiu?", "arribaràs?"... El nerviosisme a l'estòmac del nostre valencianet ja és impossible d'ocultar.

Surt de Paris. Fent càlculs temporals arriba a la conclusio que existeix una infima possibilitat de prendre el vol Madrid-València. Cal ser més ràpid que Carl Lewis per poder fer l'enllaç, però paga la pena intentar-ho.

Una vegada a Barajas corre com una gallina sense cap: no sap on anar. Finalment troba la porta d'embarcament corresponent. Malauradament, veu com el seu vol s'enlaira sense ell...

La pena i la decepcio s'apoderen per un moment. Però d'immediat reacciona i un esperit de força i falles sorgeix al seu interior: ha d'estar a València "caiga qui caiga". En eixe moment no haguera importat que estiguera en la Xina o en Nova York, la malaltia fallera va sorgir de dins i es va sobreposar a tots els entrebancs. Ja no era qüestio de distàncies, era qüestio d'amor propi. Calia trobar una via a les 22.15 de la nit, en un Barajas sense cap ànima, per realitzar la il.lusio de tot un any que tant havia costat de preparar dies abans.

De seguida el mòbil brama del seu us, cal buscar alternatives per mig de la familia i la persona especial perquè li guien cap a un estacio d'autobusos, tren o similar. El primer pas és clar: un taxi ha de conduir-lo cap al centre de la ciutat. Pel mòbil li comuniquen que existeix un bus que surt a les 23.00. Ràpidament, al preu que siga, cal prendre'l. La preocupacio i els nervis a casa augmenten vertiginosament. Per un espai de 40 minuts no saben res dels moviments del valencianet.

Una vegada a l'estacio aquest corre altra vegada com mai ho havia fet en la seua vida i a 5 minuts de la partida de l'autobus puja per la porta direccio a un somni. 4 hores i l'odissea haurà merescut la pena. València i les Falles ja estan més prop.

Pel cami, una peli de Nicole Kidman com a traductora de l'ONU, tots els clots de l'A-3 i una becadeta fan les 4 hores més curtes. El valencianet parla amb València i tranqulitza a la familia i a la persona especial dins de la intranquilitat i la bogeria que suposa tot açò.

Fem una paradeta en el cami, el mòbil marca la 1.30 de la matinada en una àrea de servei en un punt desconegut per al valencianet. Parla amb la persona especial i tota la tensio acumulada surt en forma de llàgrimes i disculpes per tot el que ha fet patir.

Però ja no hi ha tornada enrere. Cal reprendre el viatge. No queda res. El final de la peli esmorteix l'efecte de la tensio i relaxa un cos en tensio des de fa 13 hores...

Després d'una altra becadeta, el valencianet es desperta a l'altura de Bunyol. L'alegria i l'esperança es junten totes dos en una cara que haguera merescut ser fotografiada. Mai havia pensat que arribaria a agradar-li la tan lletja fàbrica de ciments d'aquesta poblacio.

Els quilòmetres es fan ja familiars: l'antic institut de Xest en què va estudiar fa uns anys, els poligons industrials, els centres comercials de l'A-3, i per fi l'Avinguda del Cid... eixa avinguda tan col.lapsada pel trànsit, tan fastigosa de vegades hui es presentava diferent per al valencianet, plena de llum, plena de ganes per gaudir d'una curta, però intensa estada.

Al cap d'uns minuts el nostre desti apareix. L'estacio d'autobusos rep quatre autobusos de Madrid. Dins d'un d'ells el valencianet avisa a tothom que ha arribat: la familia, la persona especial, els seus amics... València i les Falles l'esperen amb els braços oberts. Son les 3.15 i queda molta nit i molt que viure. El valencianet surt com un "llamp" de l'autobus. El seu cap comença a processar tots els carrers i monuments que des del tren cami de Paris havia planificat; caldrà fer algunes reajustaments degut als imprevists, però encara és factible.

Després d'uns segons creient que delirava, creu escoltar el seu nom a una veu familiar i molt estimada: "Javi!!! Javi!!!"... el valencianet es gira sorprés. No esperava a ningu ja que era molt tard per a recepcions. La persona especial ha vingut a rebre'l. Quina alegria!!!!!!!!!!!!!!!!!

Després del moment emotiu, la persona especial i el seu pare el condueixen cap al primer desti. Gira a mà dreta des del carrer Colon i arriba al carrer Pisarro. El gran cuiner de Pisarro-Cirilo Amoros li saluda: "Benvingut de nou... Malalt de Falles. T'estàvem esperant".


Podria contar milers d'anècdotes, milers de situacions, milers de sensacions de la meua curta presència a les Falles 2007, però només vull dir una paraula a la gent que m'estima i que son qui realment han fet possible que enguany haja estat a València durant la Festa Fallera:

Pares, Xiqueta... Gràcies.