dijous, de desembre 17, 2009

A Ciutat Vella

Ciutat Vella, centre històric del cap i casal. Emblema del patrimoni valencià. Essència viva de la ciutat. Ciutat Vella, passejant pels teus carrers contemplarem les joies de la València de sempre: el Mercat, la Llotja, la Catedral, i tants altres punts neuràlgics de l'esdevindre del nostre territori.

Ciutat Vella, barri degradat per la deixadesa i abandó dels polítics, pels interessos urbanístics, per l'especulació. Ciutat Vella, barri moribund que t'ofegues amb cada enderrocament, que et falta l'aire d'un veïnat que fa temps no hi resideix.

Ciutat Vella, les Falles Guillem de Castro - Triador i Pintor Domingo - Guillem de Castro et volen defensar des de la més autèntica de les seues essències: la crítica de barri.

En aquest barri de Ciutat Vella la droga campa per on vol i cauen com aigua en cistella les protestes de tot el món.

Si pel barri pegues una volteta trobaràs per terra de tot tantes xeringues, pastilles i merda que caminar quasi no pots.

I és que hi ha tant de fem per terra que qualsevol dia se'ns menja, s'alçaran les xeringues en peu de guerra i es pot armar la marimorena.

Des del balcó de l'ajuntament l'alcaldesa mira orgullosa doncs en tot el que s'ha fet s'ha muntat prou grossa.

I és que entre els cotxes i els vaixellets que és de veres que ens han promocionat pel món ens hem gastat una fotracà de diners que ja veurem qui paga estes grans competicions.

I mentre tot açò passa a València el barri continua morint-se, si derriben les cases sense clemència a Velluters li queda poc pervindre.

Per això tot el món vol fugir de seguida ficant les seues cases en venda, està tot ple de cartells de es ven o el lloga per tal que no els agafe la tormenta.

Al nostre volgut Mercat Central l'ajuntament li està rentant la cara, a veure si l'acaben d'una vegada i el pobret es pot normalitzar.

I mentre dura la reforma els preus no paren de pujar, si açò continua així no sé on anirem a parar.

Perquè el carret de la compra cada dia està més car puja el peix, la fruita i la carn i molts diners ens toca pagar.

I és que a Ciutat Vella el PP no fa més que tirar la merda cap a altre lloc. A Ciutat Vella el PP no fa més que emmerdar i trasvasar els problemes en lloc de fer-los front.

I a la fi, Ciutat Vella, agraïda com ets, recompenses els fallers pel seu esforç i dedicació. Gràcies Ciutat Vella per recordar-nos que la crítica de barri té premi, que la crítica de barri és l'essència de les Falles.
--
Falla Pintor Domingo - Guillem de Castro 2009
Lema: "El meu barri"
Artista: Santiago Rubio

Falla Guillem de Castro - Triador 2009
Lema: "Una maniquí vermella, mana en Ciutat Vella"
Artista: La comissió

dijous, de desembre 03, 2009

Des de la taula

Dimecres, camí de Torrent, els mapes d'internet ajuden, però no del tot. Cal preguntar als vianants per trobar la falla. Fins a cinc reben la pregunta i només l'últim sap dirigir-me cap al meu destí, encara que tampoc m'ho posa fàcil. Després de vint minuts de voltes i voltes arribe. Aparque, gire el cap i el trobe. Al cartell posa "Casal Les Terretes". Sembla que allí és.

Dos torrentins i fallers parlen a la porta. Em saluden. Per no perdre la costum xarrem sobre Falles. Al cap d'una estona ens trobem acabant el sopar després de rialles, acudits i un poc de futbol a la tele. La taula espera al fons del casal. És l'hora de la veritat.

Veig el micro, mire al fons del casal i el que abans semblava un espai reduït i amb poc públic es converteix en un indret enorme. No saps com fixaràs la mirada per quan et toque amollar alguns mots que justifiquen la teua presència. Almenys estaran il.lustrats amb uns quants elements de la teua col.lecció particular.

És la meua primera vegada. És la meua primera intervenció com a "ponent" d'una taula redona. I ja vos puc assegurar que no és gens fàcil. Escriure en internet i deixar caure l'opinió és molt bonic. No afrontes les mirades de la gent, no afrontes el debat viu que suposa tindre altres veus al teu voltant.


Quan escoltes des del públic, penses que qui parla no té ni idea, que el que diu no està bé, critiques amb lleugeresa... I és que des de la barrera tots els bous són mansos.

Gràcies a l'oportunitat dels membres de la Falla Cronista vaig poder experimentar la "responsabilitat" de qui agafa un micro i emet una opinió o parla sobre algun tema. I la responsabilitat em va pesar massa.

La falta d'experiència en aquestes situacions em va passar factura. Els nervis et fan parlar ràpid, sense coherència, no files les idees, vas a espentes... afortunadament les rialles de la gent i algun punt d'espontaneitat em van salvar de paréixer un jovenet massa idealista, o igual no. Qui sap...


Allò que si sé és que vaig cometre errors d'ignorant, tal volta de falta de picardia, falta de tranquilitat i excés d'impulsivitat. Quan el debat es va posar més "calent" vaig estar massa vehement, massa radical i vaig arribar a extrems on no em reconec. Debatre és deixar que cadascú diga la seua i deixar exposar tranquilament als altres membres del debat. Jo no vaig estar a l'altura.

Per això, des d'aquestes línies i encara que ja han passat unes quantes setmanes, m'agradaria demanar disculpes tant als companys de debat, amb qui no vaig actuar correctament al meu entendre, com als fallers de Cronista que em van convidar. Espere que per a pròximes participacions, si es dóna el cas, aquest simposi de malaltia fallera em siga útil per poder millorar i saber estar en qualsevol acte públic on haja d'exposar la meua opinió.

Després d'aquesta oportunitat, he tingut l'ocasió d'estar en alguns col.loquis i la meua visió dels ponents ha canviat molt. Ara valore molt més a la gent que hi participa. Ara admire a qui sap mantindre els seus arguments de manera calmada i reposada. No és tan fàcil com em pensava.

Tots aquests arguments em fan plantejar-me si realment vull posar-me davant d'un micro, si vull participar en col.loquis o actes similars. Tal volta siga millor estar més tranquil al públic sense tanta pressió. Tal volta cal deixar córrer el temps per madurar fallerament parlant. Tal volta.

--
Fotografies del tríptic dels llits i de la camiseta realitzades per Raquel Úbeda de Ni Fu ni Fallas

Camiseta obsequi de José Lafarga.

dimarts, de desembre 01, 2009

Salvem el Turista Faller

En la plantà, mentre els remats pugen, mire l'esbós per a situar-los al cadafal. Al voltant meu hi ha gent que mira el que tinc entre les mans. Altres vegades hi ha gent despistada que no sap de què va la falla. No hi ha problema. Els mostre el què tinc entre les mans.

En les meues rutes falleres, quan els peus ja caminen sense dir-los que caminen, busque el plànol i el número de falla. Cal trobar el cadafal ocult en aquell racó impossible. Menys mal que allò que tinc entre les mans m'ajuda.

Ara la situació ha canviat. Allò que sempre m'ha ajudat, allò que cada mes de Març es fonia amb mi com si fora una extremitat més, allò que sempre he mostrat orgullós als meus amics no Malalts de Falles, allò que és fonamental en la meua vida, allò necessita ajuda. El Turista Faller necessita la meua ajuda. I li la vaig a donar.

Després de molts anys eixint al carrer puntual a l'inici de Març, el Turista Faller està travessant per una època difícil. La seua editorial, Bayarri Comunicació, està a punt de desaparéixer si ningú posa remei. La crisi i altres circumstàncies fan que la publicació de l'edició 2010 del Turista Faller estiga en greu perill.

Per eixa raó s'ha ideat un pla de rescat en què tothom està convidat a col.laborar. Sota el nom de "Salvem el Turista Faller" s'ha creat una iniciativa de subscripció popular per la qual es pot comprar i pagar anticipadament exemplars d'aquesta publicació. A continuació vos deixem el missatge del Sento Bayarri explicant el funcionament:

SALVEM EL TURISTA!

Benvolguts amics d'El Turista Faller.

Vos comunique a tots, amb aquest missatge, que he obert una subscripció popular del TF2010, amb compra i pagament anticipat d'exemplars. Resulta que la vostra benvolguda revista-anuari, "El Turista Faller", als seus 69 anys, està patint una crisi econòmica per motius empresarials, que no d'identitat valorativa del TF, que continua estant el líder de vendres en revistes fallers i patrimoni cultural.

I per salvar els xicotets clots financers de coninuitat en l'edició 2010, se m'ha ocorregut, per idea d'un lector-devorador de TF's, llançar a tots vosaltres aquesta proposta, com ajuda, de venda anticipada d'exemplars del TF2010.

Es tracta de que ens compreu anticipadament el vostre TF2010, ingressant 12 € per exemplar al compte bancari de Rural Caixa 3082 1296 78 5065757527 que està a nom de Comunidad y Fallas Ediciones, SL., la nova editora del TF, indicant en concepte “un Turista Faller 2010”, o els exemplar que voleu reservar, a dotze euros cadascú.

El comprovant de l'ingrés bancari vos el guardeu, i el dilluns 1 de Març de 2010, quan isca la revista, a la festa de presentació, vos farem entrega de l'exemplar o exemplar adquirits anticipadament, més uns regals d'articles fallers de Publicacions Bayarri.

Si no puguereu acudir a aquesta presentació de llançament, convocarem altres cites perquè els retireu.Amb aquesta subscripció ens fareu un gran favor, i estarem molt agraïts per la vostra col.laboració. En la mateixa revista del Turista Faller publicarem la llista d' "Els amics del Turista Faller" que respongueren a la crida de "Salvem el Turista", gràcies als quals rebem una important ajuda per poder publicar El Turista Faller sense problemes, que poden arribar als 500 amics. [..]

Si vos sembla divertit i inaudit, millor, com tot allò faller, però és seriós. I espere la vostra resposta solidària a aquesta crida.

Moltíssimes gràcies a tots


Des de diversos mitjans de comunicació s'ha recolzat aquesta campanya: Món Faller, Distrito Fallas, Ciberfallas, Facebook... Entre totes destaquem Cendra Digital, que ha inclòs un vídeo de les primeres planes del Turista des del 1942 al 2009:



Evidentment, Malalt de Falles no serà menys i des de hui mateixa se suma a la campanya. Una xicoteta col.laboració de cadascú pot salvar una de les publicacions mítiques de la festa de les Falles. Mereix la pena, no ho creieu? Animeu-vos i participeu!

dimecres, de novembre 11, 2009

I les maquetes infantils?

Totes. No faltava ni una. Aliniades i ben presentades, totes les maquetes de la Federació de Falles d'Especial hi eren a les Reials Drassanes. Totes...? No totes. En faltaven unes quantes.

Les falles infantils van passar desaparecebudes. És un fet. La gran majoria del públic present només es quedava en els grans volums de les majors. Al costat de les "bèsties" d'especial, la presentació dels projectes infantils van quedar en un segon, per no dir en últim pla.

De qui és la culpa: del públic per no parar atenció, dels organitzadors per no valoritzar com toca els projectes infantils, dels mitjans de comunicació per passar olímpicament, o de tots en general? Passe'm a analitzar-ho.

Comencem pel principi fent un senzill exercici de comptabilitat digital, és a dir, de comptar amb el dit. Nombre d'esbossos grans: 10. Nombre de maquetes grans: 10. Nombre d'esbossos infantils: 10. Nombre de maquetes/mostres infantils... 7. I per què 7 i no 10 com la resta? Quines raons justifiquen això?

Cert és que una maqueta infantil pot mostrar massa per les reduïdes dimensions del cadafalet real. Però ahí hauria d'estar present l'habilitat de l'artista per amagar i només esbossar la idea general de la falleta, com van fer Sergi Amar i Vicent Almela. I no només cal tirar de maqueta. Mostrar un ninot pot ser tan interessant com tota una maqueta completa, com va ser el cas de Paco Gisbert.

Alguns es queixaran de que acabar un ninot sencer per a tindre'l a punt en la presentació és una molèstia per a la planificació del taller. Això no és el que es fa per a l'exposició del ninot? No sembla una excusa massa convincent.

Però la raó principal de l'aparent deixadesa per part dels artistes infantils sembla una altra: els presidents. Ells són qui apreten als artistes "grans" per a dur la maqueta, però segur que no es preocupen tant pels infantils.

No ens enganyem. Les comissions d'especial, llevat d'excepcions, deixen de costat els seus cadafals infantils a la presentació. Si els màxims dirigents de les comissions posaren interés, n'estic segur que totes les falletes tindrien la seua mostra en la Festa per a Tots.

Una altra part important de culpa la tenen els mitjans de comunicació. Per posar un exemple, un programa de TV va estar present a l'acte d'innauguració de la Festa per a tots. Va realitzar entrevistes als artistes i va parlar amb ells sobre els seus projectes. Però quins artistes van ser entrevistats? Només els "grans". Ni una sola entrevista als artistes infantils. Només se m'ocorre una paraula: lamentable.

Com que aquesta situació ja es veia vindre, inclús els mateixos dies de la Festa per a Tots, previsor de mi i gràcies a Vicent Almela, vaig gravar un vídeo en què conta la seua "Nanòpolis". Gaudiu d'ell, ja que altres no volen que així ho feu.


I amb públic en general què fem? Doncs igual. L'escàs debat als fòrums s'ha dirigit als projectes grans. Els infantils ocupen una ínfima part, per no dir nul.la, de les opinions de la gent que va visitar les Drassanes.

Quin mal moment per abandonar i deixar de costat les falles infantils. Ara que hi ha una generació d'artistes que han revitalitzat el cadafal dels xiquets. Ara que les noves idees i les noves formes no passen de 3 metres. Ara que hi ha una esperança en el futur, gràcies al treball de gent jove que aposta per la festa des de posicions més obertes.

No ens estranyem si dins d'uns anys les promeses de l'art faller infantil acaben per fugir del món de les Falles. No van sobrats de motivació ni de recolzament...

dimecres, de novembre 04, 2009

Noves tecnologies al món de les Falles

Per un dia l'epicentre de l'art faller es va traslladar dels diferents tallers de tot el nostre territori. Casals i centres culturals, habituals centres de debat de Falles, van ser substituïts per un altre indret on la tecnologia, la ciència i el saber poques vegades deixen espai per a la festa major del Cap i Casal. Ens trobàvem a la Universitat Politècnica de València, més concretament a la Ciutat Politècnica de la Innovació.

La Jornada "Noves Tecnologies al món de les Falles" prometia al seu programa ponències de caire cultural, empresarial i tecnològic, a més de taules redones on poder parlar sobre les aplicacions de la robòtica, la fabricació assistida per computador i la digitalització tridimensional al cadafal faller.

A la presentació de la Jornada vam poder gaudir de l'anècdota de Pepet i un arquitecte, contada per Félix Crespo, molt il.lustrativa del que serien les ponències i el debat del programa del dia. I és que l'arquitecte es va quedar fascinat de veure com s'aguantava un cadafal de Pepet a la Plaça de la Mercè i es preguntava com podria mantindre's això en l'aire. Es nota que no coneixia al mestre de Borriana.


Per començar el matí Jesús Català va realitzar la primera ponència sobre l'evolució social i estètica de les Falles. Encara que breu, i en castellà, caldria destacar l'intent de desmuntar alguns mites sobre l'origen de la Festa, una ràpida, però completa passada per les èpoques del cadafal i una sorprenent petició de Patrimoni de la Humanitat per a la Ciutat Fallera. Sorprenent, però no per això deixa de ser una proposta a analitzar molt seriosament pel bé de la primera ciutat temàtica d'Europa. Des d'ací ens sumem a ella.

A continuació i després d'un esmorçaret a base de cafè, suc de taronja i algun croissant que altre, Pau Rausell va aportar a la Jornada una presentació on es destacaven les principals dades i conclusions del Llibre blanc sobre l'activitat del Gremi d'artistes fallers.

Els artistes presents es van engrescar prou i van queixar-se sobre una de les xifres presentades. Segons aquest estudi, l'activitat de l'artista faller genera al voltant del 28% de benefici. Els artistes ho van negar, ho van criticar i van expressar que no s'ajustava a la realitat. El fet curiós és que per a extreure eixa dada Pau Rausell i el seu equip es basaren en enquestes fetes als propis artistes fallers... Com s'explica això? Els artistes mentiren en les preguntes de l'enquesta? No es creuen les seues pròpies paraules? Desconfien d'un estudi en què ell són els protagonistes? Alguna cosa falla...

La taula redona sobre la viabilitat empresarial dels artistes fallers va mostrar que aquests professionals no es creuen que són empreses quan la realitat és que treballen com a empreses, és clar, pel que fa als tallers grans. Tenen por a eixir a mercats nous que no siga el faller perquè els cadafals suposen una font d'ingressos segura i més o menys periòdica, fet que altres sectors on podrien desenvolupar la seua activitat no ho representen igual.

Les visions d'un empresari que fa alguna falla, com Manolo Martin jr., i d'un artista faller que és empresari, com Manolo Algarra, es van poder diferenciar molt clarament. Pau Rausell va intentar mostrar la necessitat d'agrupacions d'artistes per fer més rendible l'activitat o, en el cas de tallers de menors dimensions, arribar a una especialització per poder continuar endavant.

Una vegada acabat el dinar i Pau Rausell ben posat a caldo en les tertúlies dels artistes fallers, Alejandro Santaeulàlia va ser el següent ponent de la Jornada amb "Evolució tècnica a la creació de les Falles". Amb la presència del seu pare, ens va relatar l'evolució material del cadafal, amb curiositats i anècdotes extretes de l'experiència paterna, des del cartró fins al suro detallant el procés de treball d'aquest últim. Va tractar també l'evolució de la maquinària i ferramenta fins arribar a l'aparició dels robots al taller faller.

Després van intervindre dos investigadors de la universitat: Manuel Martínez Toran i Javier Andrés. Del primer destacar els seus apunts sobre escanejat i sobre digitalització. També va destacar la seua introducció a l'Enginyeria assistida per computador per a realitzar anàlisis estructurals i evitar problemes de seguretat i caigudes com malauradament en més d'una ocasió ha succeït al món faller.

Javier Andrés va tractar els mètodes de fabricació assistida per computador i les noves tendències en robòtica aplicada al mecanitzat. Ens va mostrar demostracions de programes que simulaven el modelatge en fang i audiovisuals del procés de fabricació d'un remat amb l'ajuda de software especialitzat i braços robòtics industrials.

Com a colofó a la jornada pròpiament dita, Alejandro Santaeulàlia, Josep Tornero, un representant de l'empresa KUKA i un investigador de la UPV van debatre entorn a la possibilitat de nous materials, plans de formació per als futurs professionals on incloure les noves tecnologies i altres temes. Per al debat quedarien les preguntes plantejades a la taula redona sobre industrialització i falta de creativitat, excés de repetició, mercantilització i catàlegs de remats/ninots...


Per finalitzar una visita al museu del gremi va posar el punt final al programa. Afortunadament a eixe museu encara hi ha imatges, ninots i falles sense ferro, sense suro, sense tanta indústria, amb remats impossibles calculats a ull, veritables obres d'art faller amb originalitat, creativitat i molta vida. Afortunadament.

dimecres, d’octubre 28, 2009

Actvitats en paral.lel a la Festa per a tots 2010

No només maquetes i esbossos es van veure a les Drassanes aquest cap de setmana. Pirotècnia, danses, muixerangues, indumentària discomòbils, falleres i exposicions fotogràfiques van completar el programa de la Festa per a tots 2010.

De primer plat es va poder degustar una sessió de fallermajorisme elevat a l'enèsima potència. Primer totes les falleres de cada falla d'especial, després totes les falleres majors de València dels darrers anys, a continuació les carrosses amb les falleres majors d'especial de 2010 i, per si encara foren poques les pintes presents, per finalitzar totes les corts d'honor infantils i grans acompanyades de les falleres majors del 2010. Almenys van tindre la deferència d'incloure als artistes encara que tapats per tota la brillantor indumentarística.


Després de suportar una calor asfixiant a l'interior de les Drassanes, la pólvora va prendre protagonisme a la mitjanit. Uns magnífics focs àrabs llançats per la prestigiosa Vicent Caballer van fer les delícies de tot el món, a més de poder respirar un poc d'aire fresc a la lluna de València.


Dissabte a les 14.00h com ja és habitual una mascletà de la mà de Vicent Caballer va fer tremolar a l'edifici de les Drassanes i a tots els espectadors. Només remarcar que per desgràcia hi hagué un ferit com a conseqüència d'una caiguda sobre el cap d'alguna resta del dispar. No sabem si hi era present, però no vam trobar la Creu Roja ni cap assistència sanitària on poder atendre'l. Afortunadament, amb unes grapes tot va quedar solucionat.


Algemesí va impressionar el públic assistent amb una mostra de la Festa de la Mare de la Salut, on la Muixeranga va emocionar a tots els presents. És poc habitual sentir aquest himne tan nostre al Cap i Casal. Per sort alguns el vam poder gaudir i vam poder vibrar amb un símbol del nostre benvolgut territori. Altres, per desgràcia, no accepten una melodia tan arrelada i que representa tant. Suposem que per dins s'aniriem cremant a poc a poc o tal volta els va provocar alguna úlcera. Pitjor per a ells.


I no només tradicions folclòriques i pirotècniques van acompanyar la festa per a tots. També una discomòbil va fer les delícies dels més festers. Alguns els va agradar tant que acabaren per terra de tanta "eufòria"...


dimarts, d’octubre 27, 2009

Un debat agre

Enguany ja no quedaven ungles que rosegar. Els nervis estaven a flor de pell. Un mes d'espera extra representava una tortura xinesa. Ja no aguantàvem. Teníem "mono" de maquetes. Necessitàvem flanquejar eixos arcs tan característics de les Drassanes. Amagaven el tresor més desitjat pels Malalts de Falles: amagaven els projectes d'Especial 2010.

I allí que una nit de finals d'Octubre es van reunir un fum de gent "cadafalera" sense ganes de veure falleres ni pintes i amb moltes ganes de gaudir d'artistes i de cremar càmeres de fotos com si d'orientals es tractara.

Després de tota la parafernàlia protocolària, una massa ingent de persones va prendre les Drassanes com si d'un exèrcit es tractara. Un calor sufocant i el pas preferent de les corts i falleres majors feia quasi impossible el trànsit per a aquells que realment si teníem interés en veure les maquetes. Afortunadament després d'unes hores vam poder analitzar i observar relaxadament cada cadafal.

Un altre punt fort del cap de setmana sense cap dubte és el debat dels artistes i l'encertat acte de la signatura d'autògrafs per part dels mateixos. Si calor es va viure per la nit del divendres, a la vesprada del dissabte la tensió va ser la protagonista.


Després d'una ràpida presentació de cadascun dels protagonistes, la crisi va ser el tema a tractar. Els artistes van mostrar la seua opinió i el seu punt de vista d'aquest problema global del que no escapa el món de les Falles. Però això no és tot...

Habitualment, en edicions anteriors d'aquest debat, els artistes no parlaven, i si ho feien, només intervenien per a reproduir la Batalla de Flors de Juliol en Octubre de les floretes que es llançaven els uns als altres. Així que els presidents, a mode de taula inquisitòria (o de jurat d'OT), es van proposar "animar" la taula amb preguntes complicades que feren més dinàmica la conversa. A priori semblava una bona idea.

Però a posteriori no ho va ser tant, per no dir gens ni mica.

Preguntats per si els pressupostos que declaraven eren reals i no estaven unflats o al contrari, uns quants artistes optaren per una posició còmoda de respostes evidentment còmodes. Uns altres es decantaren per una postura més combativa parlant clar sobre la realitat que tots sabem i que ningú s'atreveix a denunciar.


Interrogats per jurats d'estimació, d'optar per guanyar diners o fer més falla i per altres qüestions espinoses les reaccions van ser semblants. Només la veterania, el domini i el saber estar d'un mestre com Miquel Santaeulàlia pare van ser capaços d'arrencar un aplaudiment del públic fart de les ingerències dels presidents i amb ganes d'escoltar les particularitats de cada cadafal de boca dels seus artistes.


Estic segur que molts dels que allí estàvem, haguérem volgut preguntar i parlar, oportunitat que ens van llevar uns presidents massa "dinàmics" i poc comprensius al que el respectacle desitjava d'un debat com aquest.

Sort que finalment la signatura d'autògrafs va tornar l'ambient amable a la sala. Els espectadors, il.lusionats com a xiquets, van gaudir dels seus artistes preferits, els quals estamparen la seua caligrafia més personal en els seus esbossos.


Almenys en aquest moment els presidents no ens privaren del gust de fer-nos fotos i dialogar, encara que per uns segons, amb els veritables protagonistes de la festa per a tots 2010.

dilluns, d’octubre 19, 2009

Per un Tirant de Lletra itinerant

Fa una setmana i pocs dies finalitzava Tirant de Lletra 2009, com sempre organitzat per Na Jordana. Enguany s'arribava a la IX Lectura Col.lectiva del Tirant Lo Blanc. L'edició 9 a la Falla 9 el dia 9 de l'any 9. Serà per nous...

Uns dies abans, concretament el 3 d'Octubre, tenia lloc la Sessió d'obertura d'aquest esdeveniment cultural a la Nau, seu històrica de la Universitat de València. Allí es barrejaren heralds amb impressionants trompetes, autoritats variades, jordaners medievals i públic en general.

Després d'una original posada en escena per part de la gent de CRIT teatre i una connexió en directe molt eròtico-festiva entre Tirant i Carmesina va començar la lectura del Tirant Lo Blanc. La primera autoritat en pujar al faristol va ser la fallera major de València... per davant del Rector de la Universitat de València, AUTORITAT, en majúscules.


I és que qui escriu aquestes línies no és un expert en protocol, però considerar la fallera major de València com una autoritat i damunt atorgar-li un rang superior a un rector d'Universitat al fer-la llegir abans és com a mínim digne de reprovació i anàlisi sociològica.

La pregunta lògica és: Quina autoritat representa una fallera major per anteposar-la a tot un seguit d'autoritats de debò? Què ha fet la figura, no parle de la persona en concret, de la fallera major per considerar-la autoritat? Baixem del pedestal en què tenim a qui realment no ha d'estar en ell.

Però aquest no era el motiu principal d'aquest article. Ni molt menys. Paga més la pena parlar d'un dels majors esdeveniments culturals del cap i casal. I també de l'original mocadorada que van regalar els fallers a l'entrada mora. Pecat per als llepols valencians.

Llepolies a banda, Tirant de Lletra és un acte ja consolidat. Això és un fet. Des que va nàixer ara fa nou anys Na Jordana l'ha fet evolucionar des de la lectura individual fins a la dramatitzada de hui en dia. I a més, ha introduït alicients suficients per donar-li un nou aire cada any: Obres de teatre, exposicions, lectures "alternatives"...

No obstant això, aquesta activitat es queda massa tancada i reduïda a l'interior de les quatre parets del casal del Carme. Llevat de l'acte innaugural, la majoria del programa té lloc a Na Jordana. El nostre benvolgut cavaller i la lectura de les seues aventures haurien de donar un pas endavant i eixir d'eixes quatre parets jordaneres.


Per això des d'aquestes línies llance una proposta perquè en edicions a vindre la lectura del Tirant de Lletra prenga el carrer i s'òbriga més encara.

València és una ciutat on trobem inmillorables escenaris que servirien com a marc d'una novel.la cavalleresca. L'interior de la Catedral, el Micalet, la Plaça de la Verge, el Portal de la Valldigna, la Plaça dels Furs, les Torres de Quart i Serrans... Aquestes localitzacions podrien ser magnífics decorats per treure al carrer l'obra de Joanot Martorell, per fer una lectura dramatitzada i perfectament ambientada.

Els habitants de la ciutat, els turistes, els visitants ocasionals, tots podrien convertir-se per uns minuts en el noble cavaller Tirant Lo Blanc, en Diafebus o en Carmesina. Amb aquesta idea aconseguiríem matar molts pardals d'un mateix tir: donar una major difusió al Tirant Lo Blanc, augmentar la notorietat de l'esdeveniment jordaner i involucrar a la ciutadania amb la seua participació en la lectura de la nostra literatura.

Una primera fase d'aquesta proposta contemplaria només indrets del Cap i Casal. En una segona fase caldria analitzar molt seriosament, i amb una perspectiva més global, dur el Tirant de Lletra per tot el nostre territori, perquè si a València ciutat tenim espais per ambientar aquesta lectura, Morella, Gandia, Onil, Sagunt, la Valldigna, Castelló o Sax entre altres no es queden enrere. Al cap i a la fi, Tirant Lo Blanc és un patrimoni de tots els valencians.

Evidentment per a dur a terme aquesta ambiciosa proposta caldria un recolzament i un compromís més fort de tots els actors implicats en la cultura valenciana: des d'institucions públiques, passant per escriptors i arribant a entitats i col.lectius implicats en moviments socioculturals. Un perfecte exemple de col.laboració podria ser el Capità Moro, amic del Xavi Castillo, que sempre diu allò de "Açò ho pague jo!!!".

És una oportunitat única la que tenim a les notres mans per poder potenciar un dels capitals culturals més importants que tenim els valencians: el Tirant Lo Blanc.

divendres, de setembre 25, 2009

Per què no deixem parlar als xiquets?

Ahir al casal de la Falla Santa Maria Micaela - Martí l'Humà va tindre lloc una nova edició de "Cacau i Tramussos". En aquesta ocasió seria més addient anomenar-lo "Cacauets i tramussets" ja que el tema de debat va tractar sobre les Falles infantils.

En la taula vam gaudir de Joan Castelló com a moderador i d'artistes infantils de renom com Vicent Almela, Moisés Alarcón, José Luís Santés i Paco Sanabria. En la sala també estaven presents Vicent F. Lorenzo i la parella artística de Sanabria, José Luis Ceballos.

El debat es va dividir en dos parts: d'una banda una part centrada en l'exposició del ninot i els problemes que tenen les figures infantils i d'una altra l'aspecte temàtic i estètic del cadafal infantil.

Pel que fa a l'exposició del ninot, els artistes van parlar de la seua experiència i dels problemes de la mateixa. Per exemple Paco Sanabria va expressar la molèstia que suposa haver de tallar el seu treball al taller per acabar completament una figura per a dur a l'expo del ninot, quan les possibilitats d'indult són mínimes.

Moisés Alarcon va defendre la necessitat del vot infantil únicament, tema que ja hem tractat ací al Malalt de Falles, de la necessitat d'adaptar l'espai expositiu per als més menuts, al temps que Almela plantejava la possibilitat de fer opcional el fet de dur o no ninot... Va estar una part prou important del debat. La paraula utopia va aparéixer més d'una ocasió, però com va dir Vicent Almela, qui avança cap a la utopia progressa... els altres es queden en el camí.



De l'estètica i temàtica, Jose Luis Santes va aportar la seua experiència com a artista faller i com a professional que es dedica als seus clients. Evidentment les dues postures mostraven diferències significatives. L'artista va parlar de Joan Canet, mite dels cadafals infantils, de la manera que feia les seues composicions i com era capaç d'aprofitar un espai encara no limitat en eixa època. Va defendre la pluralitat de temàtiques, sense excloure les més clàssiques, i va expressar la seua admiració per la figura de Vicent Almela, el qual ha mantingut una coherència temàtica i s'ha mantingut en ella.

Com a resum del debat, podríem dir que els artistes van coincidir en què la creativitat està més present als cadafals infantils que als grans, i que la nova generació d'artistes, sempre que mantinguen la mateixa línia, promet una època d'obertura temàtica i formal en les Falles infantils dels anys vinents.

Però, com va dir Jose Luis Santes citant un comentari d'un xiquet, les Falles infantils estan fetes per majors, jutjades per majors i premiades per majors. Aleshores, els xiquets què pinten ací?. I en aquest debat també vam caure tots al mateix error. La veu dels xiquets presents no es va escoltar, no se'ls va convidar a participar del debat.

Per què no preguntem als xiquets què pensen de les seues falletes? Per què no preguntem als xiquets què els agrada? Per què no preguntem als xiquets què canviarien? En definitiva, per què no deixem parlar als xiquets?

--
Àudio complet del debat gràcies a la Falla Santa Maria Micaela - Martí l'Humà

dijous, de juny 11, 2009

Blanc i Negre

Històricament, la festa fallera sempre ha tingut l'enyorança dels temps passats com a subjecte principal d'una gran quantitat dels cadafals de moltes èpoques. Criticant la modernitat es pretenia defendre una visió tradicional de la vida i de la societat de cada temps.

Hui en dia, eixa idiosincràsia "tot passat fou millor" s'expressa d'una manera ben diferent. Hui en dia, el Blanc i Negre està de moda.

Tant de moda que trobem Blanc i Negre a moltes escenes modelades en un material acabadet d'arribar a l'art faller com és el suro, si ho observem amb certa perspectiva històrica, és clar. Sembla una paradoxa que l'antic Blanc i Negre i el modern suro blanc puguen conviure tan bé.

I Qui millor representa la idea que tenim de Blanc i Negre que Groucho Marx? Així doncs, sembla prou normal trobar al protagonista del llargmetratge "Una nit a l'òpera" al cadafal de mateix lema.


Què seria de Groucho sense els seus delirants germans Marx? Al cadafal infantil de Pisarro els trobem adaptats al segle XXI en forma Pocoyó i els seus amics de la sèrie de dibuixos animats.


I és que el cinema en Blanc i Negre és una font infinita d'inspiració per als artistes fallers. De fet a Convent Jerusalem els ja habituals Laurel i Hardy fan una aparició estelar parodiant la Federació d'Enginy i Gràcia.


I evidentment per comparar èpoques passades amb temps actuals el Blanc i Negre és ideal. Com a la falla Pisarro - Ciril Amorós, obra de Vicent Martínez, on hem fet un viatge en el temps fins a periodes prehistòrics o les costums de la Guerra Civil.


D'altra banda, el Blanc i Negre atorga un caracter mític als cadafals antics. L'absència de color en les fotografies fa que moltes vegades mitifiquem cadafals que a la seua època passaren prou desapercebuts i en què la qualitat no era tan alta com hui la creiem. En certes ocasions els sobrevalorem només pel fet de contemplar-los en instantànies antigues. En unes altres, els excel.lents qualificatius que reben estan absolutament justificats

En 2009, els papers s'han canviat i el que era en Blanc i Negre ha prés color amb el pas dels anys. Enguany pel 40 Aniversari de la mort de Regino Mas s'ha volgut fer una reproducció de la mítica "La llei de l'embut" plantada al 1944 i considerada com una de les millors falles de la història, sinò la millor.


La seua versió a color no fa molta justícia a l'obra capital del mestre de Benifaió. Ací teniu un parell de mostres de la Falla Municipal del poble bressol de Regino Mas.



També un altre mite faller ha tingut la seua versió "a color". Es tracta del cadafal "La lluita per la vida" de Salvador Debón, plantat al 1959 per a la Falla Visitació - Oriola, primera ocasió en què el primer premi de secció especial va viatjar a l'altra vora del Túria.


Enguany complia 50 anys i l'artista Francisco Ribes va ser l'encarregat de plantar una reinterpretació molt sui generis que duia per lema "50 anys després continuem la lluita per la vida".


A la vista d'aquestes revisitacions històriques, caldria replantejar-se si és necessari fer rèpliques "a color" dels mites del cadafal. De vegades és millor deixar les grans obres de l'art faller en Blanc i Negre... més que res per conservar el mite.


---------------------------------------------------------------
A partir d'ara, Malalt de Falles, el primer blog sobre Falles, prén un descans necessari i indefinit per a reprendre en més forces a la tornada.

Gràcies a tots per la vostra fidelitat. Fins prompte!

---------------------------------------------------------------

Foto Groucho Marx obtinguda en Sento P.C. Fotografia Digital

Fotos de "La llei de l'embut" (1944) i "La lluita per la vida" (1958) de la web del Gremi d'Artistes Fallers

Foto de la reproducció de "La llei de l'embut" realitzada per Carmensin.FLV de la Falla la Verge de Benifaió

dimarts, de juny 02, 2009

Equip

No ens enganyem. Encara que l'any que ve Llàcer plante en Na Jordana, Pedro Santaeulàlia torne a competir o Lafarga s'enfronte a un nou repte a la Plaça del Pilar, no només eixos noms seran els encarregats de plenar els encreuaments de València d'art efímer. 

No negarem la responsabilitat que suposa signar un cadafal, la pressió de tots, els mitjans de comunicació que només volen eixe rostre... però perquè eixe protagonista ho siga de veres cal un conjunt de professionals que mantinguen un compromís de treball i seriositat. És a dir, un equip.

Dins dels equips hi ha persones que són autèntiques mans dretes de les grans estreles mediàtiques de l'art faller. Per exemple, tots descobriríeu una plaça de Paco López gràcies al seu lloctinent fidel que a principis de Març sempre apareix per l'encreuament.


Aquestes mans anònimes per al gran públic s'encarreguen en moltes ocasions dels treballs que menys lluïxen: descarregar una peça, preparar i masillar una junta, pujar a grues i jugar-se el físic...



De vegades alguns tenen temps per a avorrir-se en les altures i s'entretenen parlant amb el Malalt de Falles.


Hui en dia, una característica molt valorada d'un equip de treball en qualsevol àmbit és la multiculturalitat. El món faller no és alié a aquest fenòmen. De fet els tallers han incorporat moltes nacionalitats diferents en els darrers anys. Significatiu és el gran nombre de sud-americans que aporten el seu esforç en pro de la festa.

Però no tots són d'origen hispà. També existeixen singularitats com Chris de la Nougerede. Aquesta britànica col.labora des de fa temps amb l'artista Xavier Herrero. A més del treball propi d'obrador faller, gràcies a ella podem gaudir d'un excel.lent seguiment multimèdia dels cadafals de l'artesà socarrat.


Els artistes de hui en dia són quasi més empresaris que artesans. S'encarreguen de la gestió d'un grup humà i han de ser capaços de coordinar-lo. De la bona gestió dels recursos humans d'un taller depén en gran part l'èxit d'un cadafal faller.


Un mestre en aquesta tasca és Pedro Santaeulàlia. Els seus treballadors han jugat un paper clau en els guardons que l'artista ha aconseguit últimament. I enguany no han sigut menys important treballant en la plantà de "Benvinguts a casa".


En moments d'urgència, a falta de poques hores perquè el jurat passe, els equips no entenen de noms al jupetí i es posen a treballar com si tots formaren un únic grup. La mostra més evident va ser la nit de la plantà a la Plaça del Pilar, on els equips de Lafarga i Santaeulàlia van demostrar que la unió ho és tot per treure endavant un projecte.


I és que encara que l'artista siga el centre d'atenció del cadafal, sempre hi ha un equip al seu voltant.


Hi ha molta gent darrere d'un artista faller, hi ha molts treballadors anònims darrere que no apareixeran als periòdics, hi ha moltes persones darrere que no signaran autògrafs en la presentació dels Especials. Hi ha un equip darrere.


Servisquen aquestes humils línies com a homenatge per a eixos grans equips de taller sense els quals seria impossible gaudir de les Falles.

--
Foto de David Moreno i el seu equip del seu flickr