Totes. No faltava ni una. Aliniades i ben presentades, totes les maquetes de la Federació de Falles d'Especial hi eren a les Reials Drassanes. Totes...? No totes. En faltaven unes quantes.
Les falles infantils van passar desaparecebudes. És un fet. La gran majoria del públic present només es quedava en els grans volums de les majors. Al costat de les "bèsties" d'especial, la presentació dels projectes infantils van quedar en un segon, per no dir en últim pla.
De qui és la culpa: del públic per no parar atenció, dels organitzadors per no valoritzar com toca els projectes infantils, dels mitjans de comunicació per passar olímpicament, o de tots en general? Passe'm a analitzar-ho.
Comencem pel principi fent un senzill exercici de comptabilitat digital, és a dir, de comptar amb el dit. Nombre d'esbossos grans: 10. Nombre de maquetes grans: 10. Nombre d'esbossos infantils: 10. Nombre de maquetes/mostres infantils... 7. I per què 7 i no 10 com la resta? Quines raons justifiquen això?
Cert és que una maqueta infantil pot mostrar massa per les reduïdes dimensions del cadafalet real. Però ahí hauria d'estar present l'habilitat de l'artista per amagar i només esbossar la idea general de la falleta, com van fer Sergi Amar i Vicent Almela. I no només cal tirar de maqueta. Mostrar un ninot pot ser tan interessant com tota una maqueta completa, com va ser el cas de Paco Gisbert.
Alguns es queixaran de que acabar un ninot sencer per a tindre'l a punt en la presentació és una molèstia per a la planificació del taller. Això no és el que es fa per a l'exposició del ninot? No sembla una excusa massa convincent.
Però la raó principal de l'aparent deixadesa per part dels artistes infantils sembla una altra: els presidents. Ells són qui apreten als artistes "grans" per a dur la maqueta, però segur que no es preocupen tant pels infantils.
No ens enganyem. Les comissions d'especial, llevat d'excepcions, deixen de costat els seus cadafals infantils a la presentació. Si els màxims dirigents de les comissions posaren interés, n'estic segur que totes les falletes tindrien la seua mostra en la Festa per a Tots.
Una altra part important de culpa la tenen els mitjans de comunicació. Per posar un exemple, un programa de TV va estar present a l'acte d'innauguració de la Festa per a tots. Va realitzar entrevistes als artistes i va parlar amb ells sobre els seus projectes. Però quins artistes van ser entrevistats? Només els "grans". Ni una sola entrevista als artistes infantils. Només se m'ocorre una paraula: lamentable.
Com que aquesta situació ja es veia vindre, inclús els mateixos dies de la Festa per a Tots, previsor de mi i gràcies a Vicent Almela, vaig gravar un vídeo en què conta la seua "Nanòpolis". Gaudiu d'ell, ja que altres no volen que així ho feu.
I amb públic en general què fem? Doncs igual. L'escàs debat als fòrums s'ha dirigit als projectes grans. Els infantils ocupen una ínfima part, per no dir nul.la, de les opinions de la gent que va visitar les Drassanes.
Quin mal moment per abandonar i deixar de costat les falles infantils. Ara que hi ha una generació d'artistes que han revitalitzat el cadafal dels xiquets. Ara que les noves idees i les noves formes no passen de 3 metres. Ara que hi ha una esperança en el futur, gràcies al treball de gent jove que aposta per la festa des de posicions més obertes.
No ens estranyem si dins d'uns anys les promeses de l'art faller infantil acaben per fugir del món de les Falles. No van sobrats de motivació ni de recolzament...
Les falles infantils van passar desaparecebudes. És un fet. La gran majoria del públic present només es quedava en els grans volums de les majors. Al costat de les "bèsties" d'especial, la presentació dels projectes infantils van quedar en un segon, per no dir en últim pla.
De qui és la culpa: del públic per no parar atenció, dels organitzadors per no valoritzar com toca els projectes infantils, dels mitjans de comunicació per passar olímpicament, o de tots en general? Passe'm a analitzar-ho.
Comencem pel principi fent un senzill exercici de comptabilitat digital, és a dir, de comptar amb el dit. Nombre d'esbossos grans: 10. Nombre de maquetes grans: 10. Nombre d'esbossos infantils: 10. Nombre de maquetes/mostres infantils... 7. I per què 7 i no 10 com la resta? Quines raons justifiquen això?
Cert és que una maqueta infantil pot mostrar massa per les reduïdes dimensions del cadafalet real. Però ahí hauria d'estar present l'habilitat de l'artista per amagar i només esbossar la idea general de la falleta, com van fer Sergi Amar i Vicent Almela. I no només cal tirar de maqueta. Mostrar un ninot pot ser tan interessant com tota una maqueta completa, com va ser el cas de Paco Gisbert.
Alguns es queixaran de que acabar un ninot sencer per a tindre'l a punt en la presentació és una molèstia per a la planificació del taller. Això no és el que es fa per a l'exposició del ninot? No sembla una excusa massa convincent.
Però la raó principal de l'aparent deixadesa per part dels artistes infantils sembla una altra: els presidents. Ells són qui apreten als artistes "grans" per a dur la maqueta, però segur que no es preocupen tant pels infantils.
No ens enganyem. Les comissions d'especial, llevat d'excepcions, deixen de costat els seus cadafals infantils a la presentació. Si els màxims dirigents de les comissions posaren interés, n'estic segur que totes les falletes tindrien la seua mostra en la Festa per a Tots.
Una altra part important de culpa la tenen els mitjans de comunicació. Per posar un exemple, un programa de TV va estar present a l'acte d'innauguració de la Festa per a tots. Va realitzar entrevistes als artistes i va parlar amb ells sobre els seus projectes. Però quins artistes van ser entrevistats? Només els "grans". Ni una sola entrevista als artistes infantils. Només se m'ocorre una paraula: lamentable.
Com que aquesta situació ja es veia vindre, inclús els mateixos dies de la Festa per a Tots, previsor de mi i gràcies a Vicent Almela, vaig gravar un vídeo en què conta la seua "Nanòpolis". Gaudiu d'ell, ja que altres no volen que així ho feu.
I amb públic en general què fem? Doncs igual. L'escàs debat als fòrums s'ha dirigit als projectes grans. Els infantils ocupen una ínfima part, per no dir nul.la, de les opinions de la gent que va visitar les Drassanes.
Quin mal moment per abandonar i deixar de costat les falles infantils. Ara que hi ha una generació d'artistes que han revitalitzat el cadafal dels xiquets. Ara que les noves idees i les noves formes no passen de 3 metres. Ara que hi ha una esperança en el futur, gràcies al treball de gent jove que aposta per la festa des de posicions més obertes.
No ens estranyem si dins d'uns anys les promeses de l'art faller infantil acaben per fugir del món de les Falles. No van sobrats de motivació ni de recolzament...