dijous, de desembre 03, 2009

Des de la taula

Dimecres, camí de Torrent, els mapes d'internet ajuden, però no del tot. Cal preguntar als vianants per trobar la falla. Fins a cinc reben la pregunta i només l'últim sap dirigir-me cap al meu destí, encara que tampoc m'ho posa fàcil. Després de vint minuts de voltes i voltes arribe. Aparque, gire el cap i el trobe. Al cartell posa "Casal Les Terretes". Sembla que allí és.

Dos torrentins i fallers parlen a la porta. Em saluden. Per no perdre la costum xarrem sobre Falles. Al cap d'una estona ens trobem acabant el sopar després de rialles, acudits i un poc de futbol a la tele. La taula espera al fons del casal. És l'hora de la veritat.

Veig el micro, mire al fons del casal i el que abans semblava un espai reduït i amb poc públic es converteix en un indret enorme. No saps com fixaràs la mirada per quan et toque amollar alguns mots que justifiquen la teua presència. Almenys estaran il.lustrats amb uns quants elements de la teua col.lecció particular.

És la meua primera vegada. És la meua primera intervenció com a "ponent" d'una taula redona. I ja vos puc assegurar que no és gens fàcil. Escriure en internet i deixar caure l'opinió és molt bonic. No afrontes les mirades de la gent, no afrontes el debat viu que suposa tindre altres veus al teu voltant.


Quan escoltes des del públic, penses que qui parla no té ni idea, que el que diu no està bé, critiques amb lleugeresa... I és que des de la barrera tots els bous són mansos.

Gràcies a l'oportunitat dels membres de la Falla Cronista vaig poder experimentar la "responsabilitat" de qui agafa un micro i emet una opinió o parla sobre algun tema. I la responsabilitat em va pesar massa.

La falta d'experiència en aquestes situacions em va passar factura. Els nervis et fan parlar ràpid, sense coherència, no files les idees, vas a espentes... afortunadament les rialles de la gent i algun punt d'espontaneitat em van salvar de paréixer un jovenet massa idealista, o igual no. Qui sap...


Allò que si sé és que vaig cometre errors d'ignorant, tal volta de falta de picardia, falta de tranquilitat i excés d'impulsivitat. Quan el debat es va posar més "calent" vaig estar massa vehement, massa radical i vaig arribar a extrems on no em reconec. Debatre és deixar que cadascú diga la seua i deixar exposar tranquilament als altres membres del debat. Jo no vaig estar a l'altura.

Per això, des d'aquestes línies i encara que ja han passat unes quantes setmanes, m'agradaria demanar disculpes tant als companys de debat, amb qui no vaig actuar correctament al meu entendre, com als fallers de Cronista que em van convidar. Espere que per a pròximes participacions, si es dóna el cas, aquest simposi de malaltia fallera em siga útil per poder millorar i saber estar en qualsevol acte públic on haja d'exposar la meua opinió.

Després d'aquesta oportunitat, he tingut l'ocasió d'estar en alguns col.loquis i la meua visió dels ponents ha canviat molt. Ara valore molt més a la gent que hi participa. Ara admire a qui sap mantindre els seus arguments de manera calmada i reposada. No és tan fàcil com em pensava.

Tots aquests arguments em fan plantejar-me si realment vull posar-me davant d'un micro, si vull participar en col.loquis o actes similars. Tal volta siga millor estar més tranquil al públic sense tanta pressió. Tal volta cal deixar córrer el temps per madurar fallerament parlant. Tal volta.

--
Fotografies del tríptic dels llits i de la camiseta realitzades per Raquel Úbeda de Ni Fu ni Fallas

Camiseta obsequi de José Lafarga.

3 comentaris:

Candreu ha dit...

Home, en la xerrada sobre la malaltia fallera, que és on vam coincidir, jo crec que vas estar molt bé. Al principi se't notava un poquet nerviós, però després vas parlar de meravella. El públic sempre dóna una miqueta de respecte, però una vegada t'acostumes és com si res. Segur que et conviden a més taules.

Delincuente Fallero ha dit...

Yo entiendo lo que dice Javier, ya que he pasado por la misma situación y he tenido la misma sensación. Los que somos "pasionales" y sobre todo los que nuestra postura es la minoria en esto de las fallas solemos tener al principio esa reacción que expresa en su entrada. Pero Javi jugaba en casa, estaba rodeado de gente que lo entendia perfectamente y por eso estuvo muy bien. Como dice Candreu seguro que participa en mas mesas y se notarán las tablas adquiridas en el debut.

Javi ha dit...

Carles i Ferran, vos estic molt agraït pels vostres comentaris. Resulten molt encoratjadors per a mi.

Sobre tot el teu comentari, Ferran, m'alleuja prou en pensar que no sóc l'únic que ha tingut aquesta sensació que narre a l'article.

De nou moltes gràcies als dos.