dijous, de maig 29, 2014

Un any en construcció

Des d'aquell migdia a Benimaclet sabíem que es presentava un any ple d'il.lusions i també ple de reptes. Mentre Toni ens mostrava a Sebas i a mí la seua idea, tot un torrent de pensaments plenaren el meu cap. Molts d'ells s'han complit, altres no, però una cosa està clara, l'experiència ha estat inoblidable.


La Falla Na Jordana 2014 seria un referent. No podia ser menys venint d'Ortifus. Tindria els elements que caracteritzen l'obra fallera del dibuixant valencià. Marcaria una fita a l'imaginari col.lectiu i connectaria amb la societat del moment. L'artista ho tenia clar. Enguany tocava cremar bancs.

Moltes coses havien canviat des de l'última Falla de Toni. Des de "Mutacions" havia passat més d'una dècada, dels "Llits", exactament dues. Ell era conscient que no es podia afrontar el projecte des del mateix prisma. I ho va deixar clar. La proposta no s'hauria de conèixer fins al final o perdria la seua gràcia.


I així es va dissenyar tota la comunicació, jugant a amagar, jugant a despistar al personal. Era necessari si es volia mantindre la idea de "Tirant lo Banc" fresca fins al moment clau, fins a l'eixida a la Plaça del Portal Nou. Tasca compicada on les hi haja. Caldria coordinar comissió i taller per mantindre el secret.

La primera data important era, sense cap dubte, la Festa per a Tots. Setmanes abans dinant amb Pere Borrego, José Latorre, Toni i Sebas es va decidir que caldria ocultar l'esbós d'alguna manera. I l'espurna va botar. Que millor que dir que la Falla estava "En construcció" amb obrers i bastides al voltant d'una gran cortina? I era cert. El projecte estava en plena construcció. 


Mentre Pere apostava per dur algo més al Veles e Vents, un servidor haguera deixat només la il.lustració de Toni. Finalment, un banc va aparèixer a l'edifici marítim. En un rètol posava "Espere el seu torn". Caldria esperar molt més per descobrir la Falla.

La idea del projecte "En construcció" obria una oportunitat per generar un debat molt interessant que, personalment, crec que fa temps calia plantejar: s'està perdent la màgia de les Falles ensenyant massa? Es fan esbossos tan perfectes que no deixen marge a la sorpresa? Les maquetes són eines de treball o productes finals que ho mostren tot? Hui en dia no es deixa marge a l'evolució del projecte.


S'ha demostrat que hui en dia era necessari generar eixe debat. Llàstima que alguns miraren el dit que apunta la Lluna, en lloc de mirar la pròpia Lluna...

Hipocresia en construcció

Les reaccions no es van fer esperar. Front a un corrent que va vore amb bons ulls la proposta, incondicionals jordaners i no tant, les crítiques arribaren com era d'esperar i estava assumit. El que no quadrà tant és el discurs hipòcrita que alguns van mantindre i mantenen.


La hipocresia no té límit. Hipocresia que es fa evident quan es critica gens constructivament el secret del projecte en global, descoberta inclosa, mentre en un atac de nostàlgia prehistòrica es critica també la publicació d'imatges dels ninots de l'exposició abans de la seua inauguració. 

Eixes crítiques, vingudes de determinats actors del món faller, sonen a vells ressentiments, a rancúnies no superades, a odis passats contra la comissió i a enveges per no haver sigut ideòlegs. Sonen més a tot allò que realment a qualsevol altra finalitat falsament pretesa.

La descoberta, d'utopia a realitat

Realment, en un primer moment no es volia tapar la Falla tal com mostrava "En construcció". Es va fantasejar en dur-ho a terme, però semblava més una utopia que una realitat factible. Almenys va ser així fins a la recta final. Circumstàncies i caramboles van capgirar-ho tot ja que la comissió necessitava una de les seues mogudes. 


Mai oblidaré el moment en què Pere va dir que sí, que la Falla es taparia, que arribaríem fins a les últimes conseqüències. El meu cor va bategar fort. Molt fort. La bogeria tirava endavant. Vaig pensar-ho, sí. Na Jordana és qui és per coses com estes, per fer possible allò impossible.

La Falla es cobriria, però no com a l'esbós primerenc. Es tancaria el perìmetre de Portal Nou amb cortines. Es taparien els bancs amb plàstics negres. I així va ser. Bo, almenys així es va intentar.

El fet de decidir dur endavant "La descoberta" a poc més d'un mes de la Plantà va fer que la improvisació acompanyara la posada en escena. La improvisació i la metereologia, és clar.


L'inici de Plantà va anar relativament bé. Les cortines aguantaven i els camions descarregaven la reproducció del Banc de València junt a altres bancs.

Malgrat que les torres metàl.liques dels cantons deixaven a descobert l'interior, els amants de les Falles entraren al joc i respectaren el secret no publicant imatges. Era un secret a veus que tots coneixien, però el respecte va imperar.

L'imprevisible oratge de Març va jugar una mala passada tirant a terra les febles cortines. La tensió era màxima al cau jordaner. Les cares de derrota i decepció majúscules. Però tot no estava perdut. En relativament poc de temps es va aconseguir salvar la idea i es tornà a cobrir la Plaça. Tot tornava a la normalitat. Tot no.


Hores després la versió digital de Las Provincias publicava la imatge del Banc Decadència en format panoràmic. Era de matinada. Es va cridar a la redacció per demanar per favor que col.laboraren i que mantingueren el secret a falta d'un dia per La Descoberta. La resposta va ser negativa apel.lant a que eren ordres de dalt

Pensàrem que el fet de ser a la versió digital li llevava importància i no impactaria tant. La sorpresa va ser quan al dia següent la versió en paper publicava a doble pàgina la imatge de la Falla. La ràbia es va apoderar de qui escriu estes línies. 

Després de permetre a una  de les seus periodistes entrar al taller, després de facilitar-li informació exclusiva, després de donar-li dades que ningú tenia, després d'enfrontar-se Toni a empleats del seu propi diari, Las Provincias no respectava el joc que la gent sí havia respectat. Miserables. Sí. Van ser uns miserables.


Afortunadament, La Descoberta va ser tot un èxit. L'assistència molt gran. La repercussió en premsa enorme. Les sensacions indescriptibles. Tota la tensió acumulada durant un any em va eixir en eixe moment. Una abraçada reconfortant que mai oblidaré va ajudar a recomposar-me. Les emocions van ser molt fortes al vore, per fi, Tirant lo Banc front a mi en tot el seu esplendor. Havia merescut la pena.

Tirant lo Banc

El camí no acabava amb La Descoberta. La Falla no estava plantada del tot i encara calia treballar de valent per posar en escena tota la creativitat i l'humor d'Ortifus. La dedicació de Toni va ser enorme. Estava en cada detall. Cuidava cada cartell. Supervisava on havia d'anar cada peça. La nit de la Plantà no va parar. 


El matí assolellat del 16 de Març presentava "Tirant lo Banc" al complet. Una Falla que malgrat les reiterades opinions distava molt en concepte dels llits. Front al suport merament estructural de Blanqueries '94, l'obra de 2014 aportava una forta crítica al cos central. La violència simbòlica de cremar l'edifici del Banc de València no tenia punt de comparació i així va ser reconegut pel nombrós públic.

Encara que es podien haver millorat certs aspectes, va ser una Falla que va connectar amb la gent. Una Falla amb sàtira. La Falla més crítica de la màxima categoria. La més enginyosa. La més divertida i també la més comentada. Això va ser la Falla Na Jordana 2014. 


Ni l'immerescut càstic en forma de segon premi d'Enginy i Gràcia, ni les corrents negatives, ni els atacs furibunds al projecte i a l'equip podran superar allò que va aconseguir Toni. 

Al final Tirant Lo Banc serà la Falla recordada, la que quedarà per a la història. I eixe és el màxim orgull d'haver estat tot un any treballant junt a Ortifus, el màxim orgull d'haver estat tot un any en construcció. 

1 comentari:

Óscar Pardo de la Salud. ha dit...

Amigo Xavi, estoy muy de acuerdo contigo, y con tu análisis.
A mi me encantó el rollito del secreto, e incluso la víspera de la "descoberta" pasé por la plaza pero no traté de ver nada, para así disfrutar de la fiesta sorpresa.
Ese día vinieron unos amigos de fuera, y me los llevé a la destapada de la falla, todos los de fuera y los de aquí nos quedamos fascinados con el maravilloso espectáculo montado.
Y la falla, con una crítica mordad y divertida, y de preciosas y originales formas, como tú muy bien dices son de las que se quedan en la retina y en la memoria.
Por la parte que te corresponde, mi más sincera enhorabuena.
Un abrazo ;)