dimecres, d’abril 23, 2014

La memòria dels artistes

Recentment les obres d'artistes fallers de diversos punts del nostre territori han sigut recordades gràcies a diferents iniciatives. Exposicions i publicacions han fet tornar a la vida les Falles d'alguns destacats professionals de l'art efímer com els germans Colomina. Per a molts, fins i tot, ha servit per descobrir figures fins al moment desconegudes.


Arran d'estes propostes, cal preguntar-se per l'estat de conservació de la memòria dels artesans valencians. Qui és el responsable de que perdure el record dels nostres artistes? Si es vulguera fer un repàs per la seua carrera, sería possible reconstruir-la amb fidelitat? Es disposa de material audiovisual que done testimoni de cada ninot, cada escena i cada Falla? Es podria inventariar l'obra completa de cada un d'ells?

El caracter fugaç de les Falles atorga una importància capital a la correcta documentació de l'eix central de la festa, de la Falla. Més enllà de la curta durada del fruit dels tallers al carrer, tot el procés que va des de la idea fins a la materialització d'esta té un valor incalculable com a patrimoni cultural i arxivístic.


Darrerament, la retrospectiva i posterior text dedicats als Colomina, el volum sobre la figura de Pasqual Carrasquer a càrrec de Joan Castelló o la mostra de la comissió Vila-Nova sobre els germans Miñana han posat en valor el treball dels creadors de Falles destacant la magnitud dels mateixos com a màxims protagonistes de la festa fallera.

Estes últimes iniciatives vénen a sumar-se a altres similars realitzades en el passat. Publicacions sobre els Santaeulalia, signada per Castelló, Mir i Sanchis, Vicent Luna a càrrec de l'ADEF, Pepe Martínez Mollà, per la Junta Local Fallera de Xàtiva, o Regino Mas deixen bona constància de l'aportació a la història de la festa per part de grans noms de l'art faller.


Malauradament, les comissions falleres han descuidat històricament la correcta documentació dels seus cadafals. Resulta més senzill trobar fotografies de fallers i falleres en desfilades que no bones captures de les Falles plantades. Ara bé, hi ha magnífiques excepcions com l'homenatge organitzat per l'A.C. Falla Parc Alcosa d'Alfafa als seus dos artistes Miguel Delegido i Vicente F. Lorenzo amb fantàstic material.

L'artista no pot ni ha de conformar-se amb les fotografies facilitades pels amants de les Falles. Ell és l'únic que coneix cada detall, racó i significat del conjunt plantat. És per això que l'aproximació documental que pot fer mai serà superada en cap moment per aquella feta per l'espectador aficionat.


Els llibres, els audiovisuals i les exposicions tenen funció doble en el cas dels obradors fallers. D'una banda, la finalitat d'inventari i de record de tota una trajectòria. D'una altra banda, la didàctica, és a dir, el descobriment i ensenyament a les noves generacions que no han tingut la possibilitat de viure les Falles d'una determinada època històrica.

El fet de posar negre sobre blanc l'obra de l'artista faller eleva la categoria del seu treball. Li dóna cert nivell, ja que, pel fet de quedar escrit o documentat, serà possible la seua consulta bibliogràfica en un futur. I no ens enganyem. En l'era digital la publicació en paper o en qualsevol producte tangible atorga encara un valor superior a allò publicat a una pàgina web o base de dades.


La memòria dels artistes fallers és un element capdbal del patrimoni de la festa i, com a tal, cal cuidar-lo. El creador de Falla ha de conscienciar-se de la trascendència de la seua obra al llarg dels anys i, per tant, cal que li dedique tanta atenció, sinò més que a la mateixa realització de la Falla. En joc està el llegat que deixarem als nostres fills de les Falles actuals. El repte està llançat.

dilluns, d’abril 14, 2014

Una Falla fallida

Arribar el dia 17 a rodar la municipal. Intentar-ho per tots els costats. Vore com turistes i visitants proven a llegir cartells i vore escenes a molts metres de distància. Un enginy mecànic ple de focus tapa la visibilitat dels ninots frontals. Incredulitat absoluta.





Trist, però eixa va ser la realitat dels dies de Falles als voltants de l'obra de Manolo Garcia i el seu celebrat "Decàleg del valencià". La pregunta és si algú recorda o serà capaç de mencionar quin era el seu contingut. Complicat resultava.

Després de molts anys la Plaça de l'Ajuntament tornava a tindre un treball digne de tal emplaçament. La iconicitat del Moisés i la vareta anunciaven una obra perdurable en l'imaginari col.lectiu faller. Però allò més destacat era que, per fi, la Falla municipal incorporava escenes amb crítica considerable a les situacions que pateix la societat actual. Escenes crítiques com fa temps que no succeïa.


Per a un any que la Falla municipal era això, una Falla amb càrrega satírica, va i no es pot visitar. Casualitat o fet intencionat? L'excusa oficial serà la instal.lació de l'espectacle d'il.luminació que cada nit es podia vore. Ara bé, de què serveix una Falla si no es pot rodar? Quin és el sentit de vore una reproducció d'una esculptura clàssica sense més a València per Març? La resposta és evident. 

No hi ha excusa possible. Es podia haver habilitat, amb les mesures de seguretat corresponents, els habituals espais laterals perquè el públic gaudira i rebera el missatge que oferien Manolo Garcia i José Aguilar, el seu guionista i dissenyador. En altres ocasions, la Falla municipal ha incorporat efectes i no ha sigut motiu de tall de pas. Això sí, el contingut era prou més lleugeret...


Al final, per desgràcia, ens trobem amb una reproducció a escala fallera del model de societat que ha imposat el govern actual. Una gestió marcada per la imatge sense missatge, l'impacte visual sense reflexió, els grans esdeveniments i grans fasts sense més. Amb la municipal han fet exactament igual.

Una Falla icònica buidada de sentit. Això va ser. Ens mostraren la Falla bonica, la Falla gran, la Falla que impacta. No la Falla real, és a dir, la Falla crítica. "El decàleg del valencià" no era tal decàleg sense la possibilitat de llegir els cartells ni observar amb deteniment els diferents ninots que atacaven a bancs, a la desocupació i a la pujada de l'IVA... Realment, el decàleg no va ser una Falla qualsevol. Va ser una Falla fallida.

dimecres, d’abril 09, 2014

Un model equivocat

Quan els tres primers premis de secció especial han tingut problemes cal preguntar-se si és casualitat o hi ha algun motiu que explique estes situacions. Una falla incompleta, una altra amb mesures preventives i la tercera amb una desafortunada caiguda... Per què ha passat tot açò?


Tant Pere Baenas amb el tirolés "fantasma", com Pedro Santaeulalia amb la Falla Convent apuntalada una vegada lliurats els premis, i finalment com l'arc del remat de Cuba-Literat Azorin de Vicent Llácer fan necessari plantejar-se una anàlisi del perquè hem arribat fins este punt.

En un moment de crisi, el pòdium d'especial ha optat per un model on el volum i la desmesura han estat els protagonistes deixant el contingut en un segon pla. A tots ens agrada viure una plantà espectacular, però no a qualsevol preu.


En un temps crític per als tallers, els artistes han prioritzat, en general, la quantitat front a la qualitat, els metres als remats front els acabats amb guió sòlid. I s'ha demostrat un model equivocat. 

No és possible que es "regale" Falla ni que s'aposte pel "més difícil encara". De no ser per la posterior reproducció seriada, l'Escàndol de Baenas a la Plaça del Pilar seria inviable econòmicament. El més guardonat dels Santaeulalia, qui ens te poc habituats a les grans estructures metàl.liques, ha gastat ferro substancial per fer possible una bicicleta impossible. Igual a l'obra de Llácer que, fins i tot, no va pujar un globus farcit de ferralla per motius de seguretat principalment. 


Tot açò és un error. Les comissions es creuen que poden demanar més i més quan realment els obradors estan ofegats econòmicament o pràcticament al límit. El problema està en què les Falles d'especial són un espill on tota la resta de comissions volen mirar-se. I estan equivocades.

El més llest en este context ha estat Paco Giner. En esta voràgine volumètrica s'ha provat que no tot està als quilos de suro blanc. La Falla Exposició 2014 és un clar exemple de com un treball mesurat, ben dimensionat i ajustat a un pressupost humil pot estar a l'altura dels grans guardons. Sense cap dubte "Si sona... Falla" és del millor que s'ha plantat enguany.

No només en especial

La secció d'argent també ha seguit el mateix camí. Gravador Esteve i Duc de Gaeta, dos Falles d'especial encobertes, per posar dos exemples, han tirat de metres i s'han oblidat de que les escenes també són importants.



Acostumats a les "bestieses" de Llácer, es feia estrany entrar a Mestre Gozalbo en un primer colp de vista. Una visita més detallada posava en valor l'excel.lent obra de Manolo Algarra tant en acabats com en guió amb una grandària gens desproporcionada. Un altra mostra de que no tot és plenar per plenar.

Per desgràcia, aquesta línia ha estat calcada en seccions inferiors. Grans volums en ocasions mal finalitzats i en altres pobrament acompanyats han estat la tònica predominant si repassem la llista de les "millors" Falles de la passada setmana fallera.


El problema resideix en que este model ha estat legitimat pels jurats amb bons premis. I així mai es podrà corregir un camí perillós per la sostenibilitat econòmica de tallers i de la festa en general. De veres volem Falla per Falla? De veres volem continuar pel gegantisme sense contingut? Realment, després d'una dècada de grans volums i asfixia econòmica posterior no hem aprés res?

Apostem des de tots els àmbits de la festa per una via més sostenible. Cal canviar el rumb amb direcció a unes Falles amb més crítica, millors acabats i volums més moderats. Estem a temps de plantejar un nou model de Falla. Ara és qüestió de posar-lo en marxa.